El Pla de Bages, núm.132, 25 d'agost de 1904, pàgina 1.
En portada s'hi publica una col·laboració d'en Mauro Montané, titulada "L'Arbre de la Pátria":
"Mirèulo còm enlayra magestuós les très branques vèrs al cèl, d'aont devalla la llum puríssima de la Veritat.
Mirèulo: es el pi centenari que arrèla en la hermosa Plana de Campllonch, en una de les vesants de la serralada Pirinènca; y allí estenent son brancantje als quatre vents, sèmbla cridar als catalans, pera què a la seva ombra benefactora aprènguin a recordar temps passats per Catalunya mès venturosos, aprènguin a ésser decidits, fòrts y constants defensors de nòstra tèrra, còm constant, fòrt y robust arrèla ell anys y panys en la montanya catalana, a despit de neus, tramontanes y tempestes.
Y bé n'ha sentides y passades de rabessies; el vent arremolinant y colltorsant les seves brnaques, ha semblat volguèr acabar ab sa fortalèsa y estimbarles rostos avall; el llamp ab sa ratlla de fòc ha encrostunat sovint aquèlla sòca potenta y dura, mès res hi ha valgut; ell s'ha conservat fèrm essent l'amo de la montanya y decidit a desafiar a tots els llamps y totes les tempestes.
¿Volèu un símbol mès hermós?
També per Catalunya han passat fòcs, llamps, tempestes y neus; la ponentada ha bufat sempre menyspreuantnos y esclavizantnos; s'han desencadenat tempestes en forma de lleys, costums y espectacles, ab l'intent de matar nòstraanima catalana; mès endebades: al igual que l'arbre nòstre, lanima catalana ha perdurat sempre, que son inútils tots els esforsos dels tirans pera acabar ab una rassa, quan aquèsta es la catalana.
La Bascònia, fits els ulls en son Arbre de Guèrnica, ansía la reconquesta de sus furs y llibertats.
El "Pi de les très branques" será pera Catalunya el símbol, l'arbre sagrat de la Pátria, vèrs quin brancatje estès als quatre cayres de la tèrra, tindrèm també fits nòstres ulls, esperant dies de ventura, esperant ayres de llibertat, suspirant per nòstra benahaurada Autonomia.
Are ja es nòstre, el "Pi de les très branques" es de tots els catalans. Un còr genrós n'ha fet ofrèna a la "Unió Catalanista" y aquèsta en pendrá possessió, segons en principi s'ha tractat, els dies 24 i 25 d septembre vinent.
Un erudit escriptor, En Manèl Roger de Lluria, en un article molt inspirat, còm tots els seus, convidava l'altre dia desde les planes d'un venerable campió de l'Autonomia, a tots els catalans a trobarnos dalt d'aquèlla sèrra el dia de la festa, pera fer allí nòstra Catalunya, de no cansarnos may, d¡ésser fòrts d'esperit, d'ánima catalana; vinguin persecucions, vinguin desprècis, vinguin insults, son vèus que passen y nòstra constancia té de guanyar el plet que tan de temps vením sostenint còntra aquèst centralisme que'ns tiranisa.
Si ell convidava a tots els catalans, jò ho fatj als del Pla de Bages en particular. Nosaltres que relativament hi som molt apròp, tením de fer un esfòrs pera trobantse bòna còlla, y allí juntats ab els demès companys de la tèrra, sota l'ombra benefactora del arbre magestuós, entrellassades les mans de tots en senyal de germanor y entonant a tot pulmó nòstre himne nacional, cridarèm:
¡Visca Catalunya!
En portada s'hi publica una col·laboració d'en Mauro Montané, titulada "L'Arbre de la Pátria":
"Mirèulo còm enlayra magestuós les très branques vèrs al cèl, d'aont devalla la llum puríssima de la Veritat.
Mirèulo: es el pi centenari que arrèla en la hermosa Plana de Campllonch, en una de les vesants de la serralada Pirinènca; y allí estenent son brancantje als quatre vents, sèmbla cridar als catalans, pera què a la seva ombra benefactora aprènguin a recordar temps passats per Catalunya mès venturosos, aprènguin a ésser decidits, fòrts y constants defensors de nòstra tèrra, còm constant, fòrt y robust arrèla ell anys y panys en la montanya catalana, a despit de neus, tramontanes y tempestes.
Y bé n'ha sentides y passades de rabessies; el vent arremolinant y colltorsant les seves brnaques, ha semblat volguèr acabar ab sa fortalèsa y estimbarles rostos avall; el llamp ab sa ratlla de fòc ha encrostunat sovint aquèlla sòca potenta y dura, mès res hi ha valgut; ell s'ha conservat fèrm essent l'amo de la montanya y decidit a desafiar a tots els llamps y totes les tempestes.
¿Volèu un símbol mès hermós?
També per Catalunya han passat fòcs, llamps, tempestes y neus; la ponentada ha bufat sempre menyspreuantnos y esclavizantnos; s'han desencadenat tempestes en forma de lleys, costums y espectacles, ab l'intent de matar nòstraanima catalana; mès endebades: al igual que l'arbre nòstre, lanima catalana ha perdurat sempre, que son inútils tots els esforsos dels tirans pera acabar ab una rassa, quan aquèsta es la catalana.
La Bascònia, fits els ulls en son Arbre de Guèrnica, ansía la reconquesta de sus furs y llibertats.
El "Pi de les très branques" será pera Catalunya el símbol, l'arbre sagrat de la Pátria, vèrs quin brancatje estès als quatre cayres de la tèrra, tindrèm també fits nòstres ulls, esperant dies de ventura, esperant ayres de llibertat, suspirant per nòstra benahaurada Autonomia.
Are ja es nòstre, el "Pi de les très branques" es de tots els catalans. Un còr genrós n'ha fet ofrèna a la "Unió Catalanista" y aquèsta en pendrá possessió, segons en principi s'ha tractat, els dies 24 i 25 d septembre vinent.
Un erudit escriptor, En Manèl Roger de Lluria, en un article molt inspirat, còm tots els seus, convidava l'altre dia desde les planes d'un venerable campió de l'Autonomia, a tots els catalans a trobarnos dalt d'aquèlla sèrra el dia de la festa, pera fer allí nòstra Catalunya, de no cansarnos may, d¡ésser fòrts d'esperit, d'ánima catalana; vinguin persecucions, vinguin desprècis, vinguin insults, son vèus que passen y nòstra constancia té de guanyar el plet que tan de temps vením sostenint còntra aquèst centralisme que'ns tiranisa.
Si ell convidava a tots els catalans, jò ho fatj als del Pla de Bages en particular. Nosaltres que relativament hi som molt apròp, tením de fer un esfòrs pera trobantse bòna còlla, y allí juntats ab els demès companys de la tèrra, sota l'ombra benefactora del arbre magestuós, entrellassades les mans de tots en senyal de germanor y entonant a tot pulmó nòstre himne nacional, cridarèm:
¡Visca Catalunya!
Mauro Montané."
