Lo Pensament catalá, Núm.17, 25 d'agost de 1901, pàgines 132-133.
LLOBREGATINES
VOGANT PEL RIU
Del Cadí gegantesch que neus coronan,
m' ha somrigut avuy la bella Fada,
sa barca d' or y plata cisellada
y sos blanquíssims cisnes m' ha donat:
- aném—m' ha dit,—en exa barca hermosa
com lo pomell més rich de primavera,
á somniar dins l'ola joganera,
de mon mirall diví lo Llobregat.
De la Tuta verdosa y solitaria,
sota de Puig-llençada, cim altívol, ix lo riu alegroy y jovenívol
com nin que aguayta al mon tot rialler;
y en l'onada suau y tremolosa
que ab dols platxerí al esperit convida,
dins la barca, ab la Fada que es ma vida,
me dexo dolçarnent gronxar á pler.
La llum esplendorosa de l' albada
del Orient devalla riallera,
de verdors y de fochs la alta cimera
y onada de nacres se vesteix;
lo cel es un cristall ple de puresa,
sos cants divins lo rossinyol refila,
y 'l riu llisca lleuger com una anguila
que ab argentina escata resplandeix.
Gisclareny y Bagá per cada banda,
nos aguaytan com dues perdius belles,
y encerclada de prades y poncelles,
Santa María de la Nou somriu;
Guardiola y Vilada vora 'ls marges
son dues axerides pastoretes,
mentres Baells cantant va cansonetes,
responent Sant Martí vora del riu.
!Cisnes bogáu! Ja som dret La Montanya
coronada de llums y de boyrades,
hont los roures y pins de grans brancades,
s' arrelan del rocám entre 'l macís;
sos puigs y sos turons semblan escales
dels gegants rabassuts fetes á mida,
cada cim, vora cel, apar nos crida
que provéin de pujar al Paradís.
Com niuada de tórtores boscanes,
á la dreta veyém Berga la bella,
y avall, com raig diví d'una áurea estrella
rihent nos be á besar lo riu Marlés
y batega mon cor entre les ones,
y cefirs, ruixims, y dolçes centuries,
boscos y prats, aucells y voladuries,
y daurats rulls del front que 'm te corprés.
Cobertes d'esplendors y lleus boyrines,
del Llussanés mirém les riques prades,
brodades de verdor, flors y ramades
que ab papellons y nines van trescant;
la Quadra, Prats, hermosa Gironella,
en mitg de primavera deliciosa
vegém, y allá Puig-Reig, com una hermosa
que la guarda, de roques, un gegant.
Nos veu Gayá, Sellent enturonada,
per tot clapes de roures y pinedes;
allá hi ha Navarclés, riques vinyedes
al sol espléndit mostran sa verdor;
la Gabarresa al pont de Cabrianes,
de iris destrenant sa cabellera,
se 'ns apareix com visió encisera,
d'escumes tot vessant sa copa d'or.
Mes de sobte, al passar la confluencia
del Cardoner, que aboca ses onades
com un pastor baxant ab ses ramades
quan la neu volteja pel serrat;
del encís que 'm tenía ab sa hermosura,
la Fada me 'n distrau tota amorosa,
y senyalant ab son ditet de rosa
—Mira,—'m diu—nostre temple, 'l Montserrat.
Lo sol, vessant sos fochs, nava á la posta
y d' aureola sens fites coronava,
lo mont que rossa immens la volta blava
ab sos turons, mogots d' excelsa seu;
y hont ombra s' estenía prodigiosa,
com perla oriental pura y serena
reflectía sos raigs la lluna plena,
per llumenaus á Vos, Mare de Deu.
Atrets per la grandesa del misteri,
l' altura no mirém d' Esparraguera,
y al ser de Martorell en la ribera
que la Noya fellona va rossant,
entre 'l congost de dos turons de roques
hont vola 'l corp sinistre y la xiveca,
lo Pont del Diable escamarlat se axeca,
del Pla del Llobregat porta gegant.
Passém y 'ns be la nit, ab la hora dolça
d' amoroses visions y de misteri,
la lluna y los estels dalt hemisferi
encerclan de celistia tot lo mon;
y ma bella, encisant y esgroguehida,
me diu robantme 'l cor ab sa dolçura:
—contempla dels teus somnis l' hermosura—
y ab jonch florit corona lo meu front.
!Oh, mágica visíó! La plana immensa
com paradís misteriós s' obria,
hont com tires hi vessan s' armonía
los rossinyols, cascades y cefirs;
les vernedes, arenys y les boscuries,
ab l' argent de la nit totes brodades,
semblen palaus excelsos de les Fades,
cúpules, seus, agulles y menirs.
Cada onada, com joya diamantina,
engasta l' ull d' amor d' alguna estrella,
y 'l riu es entre 'ls prats catifa bella
que l' entrada 'ns senyala d' un palau,
palau grandiós, que te per portalada
del Llobregat les riques serralades
d' esmeragdes, columnes y argentades,
y grandiosa arcada lo cel blau.
Y l' horitzó sens fi, s' aparexía
ab un vel de boyrina y d' estrellada,
de l' ample immensitat rica escalada
que atrau lo meu esprit somniador;
y 'm sembla, allá d' allá d' atzurs y astres,
ovirar com gran rosa diamantina
brollant exams de sols de llum divina,
lo tabernacle sant del gran amor.
Tot vibra, tot glateix l' hora suprema
dels espays sense fi, d' amors sens mida,
y tremolós lo riu confon sa vida
ple de ditxa, del mar en l' immens llit;
y ab ma Fada, que com idea pura
se vesteix d' esplendors y de bellesa,
ona d' un altre riu, ab ala encesa
me 'n volo, estels amunt, dins l'Infinit.
ANTONI TAULET Y VILAPLANA., PVRE.
