3 de setembre de 2011

Crítiques a l'alcalde nou i l'envelat de festa major (23-08-1916)

El Pla de Bages, 23 d’agost de 1916, núm.3628

A la secció "Crónica de la Comarca", una “Interview” a uns navarclins

"Diumenge, un de nosaltres tingué ocasió de enraonar una estona amb uns bons amics de Navarcles, girant la conversa sobre coses d’aquella localitat. Tenim el gust de transmetre a nostres llegidors una part de la sentada, la més pintoresca per cert.
-Crec que teniu un alcalde nou?
-Si, per cert, contestaren tot rient; el tením nou de trinca; pero a copia de sarandejar-lo ja l’acabem de fer malbé.
-I doncs, que no és un home com cal? ¿Qué potser és un dolent?
-Home, no direm pas que siga tan dolent com algú suposa; en realitat, no és de cap tipo d’aquells que inspiren mes confiança, pero no tampoc el considerem un pervers; pero no trovi estrany que al nomenarlo V. ens haguem posat a riure; és lo que tothom; fa riure, a pesar de que l’home s’esforça en volguer fer el serio.
-Ah! Ja ho entenc; és un pobre home amb pretencions.
-!Justa! Ara ho ha endevinat. Es d’aquells que en veient una mica d’autoritat, fins ell mateix se respecta; es a dir: se s’hi ha pujat la vara al cap. Cregui que fa gracia al veure com l’home se esgarrifa quan se dona compte de que, a pesar d’ostentar el seu cárreg, ningú l’admira i tothom hi fa brometa... pero ell s’ho ha buscat. Aixó es degut a les planxes que continuament está fent.
Al principi de ser batlle, els nostres capdevanters li oferiren generosament un ram d’olivera en senyal de pau, mes ell l’ha rebutjat amb orgull, perque l’home tenia ganes de fer actes de autoritat a la seva manera, i per aixó, li convenen adversaris. Ja tenia raó un tranquil de la nostra colla que deia que era més propi donar-li un grapat d’aufals que un ram d’olivera...
-Bé; i quines son les gestes que li han donat més renom?
-Moltes, pero la primera que se’ns acut, es que dies enrera, un veí li demaná permís per a desviar mes o menys, la riera que diu li perjudicava la finca. I’l senyor alcalde s’apressurá a concedir-li perque es vegés que ell era l’amo. Peró no li semblá aixís al propietari de la part oposada, quin marge fou arrencat, que és el senyor Miquel Vila, mes conegut per Solervicens, i reconvingué judicialment al interessat qui fou condemnat pel tribunal municipal, amb lo que’s demostrá el valor de la autorització de l’alcalde, i’s vegé també que aquest no sap lo que’es pesca.
Hi ha plantejades ademés, dues altres questions judicials pel mateix propietari; pero d’aquestes no’n volem parlar per respecte a l’autoritat competent; sols com a Navarclins ens hem de doldre de que’ls nostres cabals, hagin de servir per a sostenir plets de inutilitat manifesta, que si’ls guanyem no’ns donaran res; ¿no li sembla que tractant-se tan sols de salvar l’amor propi de l’alcalde, seria just que ho pagués la seva butxaca?
Pero la monumental, la que li donará llarga i per a ell trista celebritat, és la planxa, o millor dit, l’enfilall de planxes que ha fet amb motiu de la darrera Festa Major. Figuris que un mes enrera els joves del nostre partit, després d’haver fracassat les gestions amb els altres per a fer l’envelat units (segons veus, fracassá, no perque tot el jovent no veiés la unió amb simpatia; sinó perque de part de l’ajuntament sortiren sugestions i promeses que se’ns negaria’l permís a fi de envalentonar els seus) li anaren a demanar llicencia per fer l’envelat ells sols, cosa que mai a ningú se li havia ocorregut de negar. Pero ell contestá amb un no mes sec, que’l mànec d’una escombra, i els despedí sense cap explicació.
Pró al jovent no’s descoratjá pas; -havem de demanarho al Senyor Governador- digué un. I en efecte cap a trovar a l’amic Vintró i aquest, apoiat decidida i eficaçment pel nostre digne i molt estimat Diputat, obtingué el permís Governatiu.
Quan la colla de l’alcalde, i ell més que ningú, se n’enteraren !quin desengany! !quina vergonya! quedar desautoritzat !ell! el Sr.Alcalde! nada menos que pel Governador!. Bueno, digueren, faran l’envelat, pró no hi ballaran. !Que no hi ballaran! Repetiren tots els corifeus.
Pro quan vegeren l’ofici del Govern Civil, enérgic i contundent, no tingueren altre remei que empassar-se saliva i ... muxoni. Pro, el bon senyor Alcalde volgué apurar fins al fons l’amarga copa. Al començar-se la festa en l’envelat comparegué amb l’agutzil, i per si’s podien o no’s podien cantar algunes peces per una massa coral, amenassá amb fer plegar de cop i volta. Sort que l’amic Vintró el sapigué convencer i l’home se n’aná tot botzinant cap a la casa del comú a esperar als senyors Diputats que’ns honraren amb llur visita, pro no’ls pogué veure, perqué se n’hagué d’anar a casa seva, suposem que indisposat...
-Per escolteu; si en Vintró no l’hagués pogut convencer i hagués suspés l’acte així, arbitrariament, ¿que hauria succeït?
-Gracies per la pregunta. O senyor; que sabem nosaltres!! Figuris que l’envelat estava atapeït de gent que observava amb atenció lo que estava passant a peu de l’entrada. Lo menys que hauria passat, és que s’hauria armat una xiulada monumental; d’aquelles, que encare d’aquí deu anys hauria ressonat en les llargues orelles del senyor alcalde de B......
I la feina, li hauria vingut després, perque’l senyor Governador, no sols li ordenava que dongués permís, sinó que cuidés de que no’s produïssin incidents desagradables; i ¿com s’hauria escusat si s’haguessin hagut de lamentar consecuencies d’un moment d’excitació produïda per l’insolit procedir de l’alcalde? De modo que, mal que mal, li ha valgut mes aixó, que alló, perque ara, degut a que’l vegerem entrar disposat a fer plegar i no’s plegá, tots hem comprés que havia fet –una planxa- per va, ja no li vé d’una; mentres que si s’hagués entossonit; sols Deu sap la responsabilitat que anava a contraure. I a pesar de tot aixó, no ha dimitit, ni dimitirá; ja veu si té estómac.
I per acabar. Ara ben baix en baix, es parla molt d’un fet, que si es com el conten, demostra no ja la tonteria, sino la mala fe de l’alcalde i dels qui l’hagin ajudat.
Hi ha un jove, fill d’uns pobres treballadors ja de bastanta edat qu’era al servei, sent aixís que, segons diuen, ja fa temps que devia estar llicenciat; pro no ho fou (segons la veu volant) perqué’l qui havia de cubrir la seva baixa, és el fill d’un regidor que ha tingut medi de fer alguna martingala. Pro, fos que l’autoritat militar se n’enterés, o bé que algú denunciés el fet, lo cert és que fa alguns dies, quan menys ningú s’ho pensava, comparegué el pressumpte perjudicat que’s diu Creus amb llicencia limitada i fou cridat l’altre que’s diu Guadayol. Sobre aquest fet se n’hi diuen moltes; es diu que l’autoritat militar instrueix sumari, cosa que ignorem si es cert; i que algun dia que’ls pares del Creus anaren a fer reclamacions a l’alcaldia, se’ls contestá amb amenaces i que !ai d’ells! si deien res. Peró aixó no li podem pas garantitzar; no’n sabem mes que lo que’s diu, solament que va arribar l’un quinto hi hagué de marxar l’altre. !Ai! !Que és tart! Passeobé: ens en anem que havem d’anar per feina.- I amb les encaixades de rigor prenguerem comiat dels bons amics Navarclins, amb els que desitgem ampliar “l’interwiu” un altre dia."