Diades Navarclines
Records
"Festa Major de Navarcles... 13, 14 i 15 de Febrer. Una gran gentada a tot arreu. Els carrers tranquils, dringant els cascabells sonors de l’alegria; les cases de tothom, amb aquella lluenta beatitut que donen els bons àpats, inacabables, d’una jornada culinaria d’estómacs resistents.
Programes “monstruos”, de dimensió i d’intensitat, amb temptador per la forasteralla de la rodalia. La iglesia a mig matí –claro de sol a fora, claror de llum a dins- estava plena de gom a gom. El Patró, Sant valentí, content davant la multitut fervorosa, a l’hora divina d’adorar mostrava un paternal somrís. El Rnd Joan Sala, fill del poble, amb l’emoció tremolosa dels retorns a llurs pairals, cantava, des de la trona, himnes d’edificació i d’eloqüència. Silenci en els cors, resos en els llavis, esclat popular de fer i pietat... L’altar major guarnit amb enceses pedreries, semblava una brasa d’or, encegadora, aon hi queien totes les mirades suplicants, totes les callades prometenses, totes les religioses exaltacions.
Atapaiment exagerat, com un enfarfec de diversions profanes, amb “numeros” i més “números”... Ni un minut de repós, ni un instant de la sabrosa delicia de l’oci. Diades de festa major plena, amb la recansa jovenil de les vintiquatre hores volgars de cada dia. Reclams vistosos arreu, sol.licitant gernacions d’assistencia espessa.
Funció selecta, d’una blanca ingenuïtat, a la benemérita Escola Dominical sota la protecció organitzadora d’un senyor rector. Mossen Joan Guix, benvolgut de tots, mestre de simpaties fruitoses i de tolerancies cordials. Partit de futbol renyit en el camp del viril deport, entre els equips “Internacional F.C” de Manresa i el Navarcles F.C., aquest “team” navarclí nascut de l’estusiasme d’una joventut ardida i brava, que en els moments de descans cultiva, no els bancs de café, sino la salud i la bellesa física. Una copa de premi estimulant, ofrena generosa d’aquest digníssim diputat a Corts En Josep Creixell. Angúnies, disputes de combat, l’animació característica de tota lluita empenyada darrera la pilota, un públic imparcial i àvid, que entregava a l’ànima interiorment, a un sol color de les camisetes contendentes, epíleg anhelat de 3 goals a 0 a favor del Navarcles... Després el patriotisme local, el més extremat sempre de tots els patriotismes, celebrava entre “hurres” gloriosos, l’adveniment de la victoria.
Pródigues magnificiències dels contrapunts rurals. Tres grans orquestres de fama follia de saranistes refinats, ompliren l’espai navarclí de harmonies diverses. Els “Massanes” de Manresa, teixint filigranes d’execució al Ofici Solemne i a la lluïda processó; els “Escolans” de Sant Sadurní de Noya, aurialats per l’éxit, desgranant bonics repertoris, a cal Met; els Planas, en fi, de Martorell de primera categoria artística, fent honor a la seva historia triomfal, allá a can Fontcuberta. Un triple miracle musical per una minúscula divergencia qualsevulla, encant de llogarets.
Per les sales de ball, adornades profusament, enfilalls gentils de noies agradoses, les hermosejaven, més que tots els draps i cortinatjes, amb les seves gracies, amb els seus perfums, amb les seves picardies amb aquell secret infinit d’amor que fa niu en tots els encisos de divuit anys. Exit merescut del Concert vocal i instrumental, a can Fontcuberta, per l’Orfeó Harmonia Navarclense aquest nom pintoresc amb regust de societat de barri típic, digne d’una glosa de’n Rusiñol.
Sorteig, allí mateix, de milers de carones de regal pel públic, com un símbol d’aquesta universal obsessió pels canvis monetaris que ens fa tastar a tots una mica borsistes improvitzats, el goig inefable de l’atzar. Paco Reguant ballant “la toia” al mig; amb la seva distinció, com cubá exquisit. Película ianqui, a cal Met, de kilométric sentimentalismes de visions del Canadà i de moral exótica, amb la Clara Rimball, de protagonista arrencant sospirs llánguids a les mamás sensibles i a les nenes romàntiques. Encara “uniduetto”, completant la variació de les atraccions, anomenat afrancesadament “les Llobregat” més acceptable per la seva denominació hidrogràfica que per les seves gargamelles crepusculars.
Batejar-se Llobregat per allá a ont precisament hi passa el riu, és un poema afalagador de debilitats humanes i de “trucos” escénics.
Festa major de Navarcles, magnífica, d’enguany... Alegria, xibarri, colls emmidonats, competéncies nobles a favor de la joia de tots, cultura, tradició d’explendidesa que no s’apaga, vestits femenins luxosos, proves sorolloses de la vitalitat d’una vila, brillantor de gelades damunt les vinyes nues, escalfor de carinyo en el si de les cases en enrenou, pau, benestar, “gent que surt de la capsa”, bullici, rialles, ganes de fer un petó a la Vida amable... I per damunt de tot, com una dersa sobirana de la festa, una donzella bonica de seductora morenor –rostre de nina, posat de bondat, cabellera d’atzabatge- en quins ulls immensos, miralls de dolçor i d’hermosura, s’hi gronxa el balbuceig d’una promesa adorable d’il.lusió i d’ensomni.
Enric de la Serra"
Programes “monstruos”, de dimensió i d’intensitat, amb temptador per la forasteralla de la rodalia. La iglesia a mig matí –claro de sol a fora, claror de llum a dins- estava plena de gom a gom. El Patró, Sant valentí, content davant la multitut fervorosa, a l’hora divina d’adorar mostrava un paternal somrís. El Rnd Joan Sala, fill del poble, amb l’emoció tremolosa dels retorns a llurs pairals, cantava, des de la trona, himnes d’edificació i d’eloqüència. Silenci en els cors, resos en els llavis, esclat popular de fer i pietat... L’altar major guarnit amb enceses pedreries, semblava una brasa d’or, encegadora, aon hi queien totes les mirades suplicants, totes les callades prometenses, totes les religioses exaltacions.
Atapaiment exagerat, com un enfarfec de diversions profanes, amb “numeros” i més “números”... Ni un minut de repós, ni un instant de la sabrosa delicia de l’oci. Diades de festa major plena, amb la recansa jovenil de les vintiquatre hores volgars de cada dia. Reclams vistosos arreu, sol.licitant gernacions d’assistencia espessa.
Funció selecta, d’una blanca ingenuïtat, a la benemérita Escola Dominical sota la protecció organitzadora d’un senyor rector. Mossen Joan Guix, benvolgut de tots, mestre de simpaties fruitoses i de tolerancies cordials. Partit de futbol renyit en el camp del viril deport, entre els equips “Internacional F.C” de Manresa i el Navarcles F.C., aquest “team” navarclí nascut de l’estusiasme d’una joventut ardida i brava, que en els moments de descans cultiva, no els bancs de café, sino la salud i la bellesa física. Una copa de premi estimulant, ofrena generosa d’aquest digníssim diputat a Corts En Josep Creixell. Angúnies, disputes de combat, l’animació característica de tota lluita empenyada darrera la pilota, un públic imparcial i àvid, que entregava a l’ànima interiorment, a un sol color de les camisetes contendentes, epíleg anhelat de 3 goals a 0 a favor del Navarcles... Després el patriotisme local, el més extremat sempre de tots els patriotismes, celebrava entre “hurres” gloriosos, l’adveniment de la victoria.
Pródigues magnificiències dels contrapunts rurals. Tres grans orquestres de fama follia de saranistes refinats, ompliren l’espai navarclí de harmonies diverses. Els “Massanes” de Manresa, teixint filigranes d’execució al Ofici Solemne i a la lluïda processó; els “Escolans” de Sant Sadurní de Noya, aurialats per l’éxit, desgranant bonics repertoris, a cal Met; els Planas, en fi, de Martorell de primera categoria artística, fent honor a la seva historia triomfal, allá a can Fontcuberta. Un triple miracle musical per una minúscula divergencia qualsevulla, encant de llogarets.
Per les sales de ball, adornades profusament, enfilalls gentils de noies agradoses, les hermosejaven, més que tots els draps i cortinatjes, amb les seves gracies, amb els seus perfums, amb les seves picardies amb aquell secret infinit d’amor que fa niu en tots els encisos de divuit anys. Exit merescut del Concert vocal i instrumental, a can Fontcuberta, per l’Orfeó Harmonia Navarclense aquest nom pintoresc amb regust de societat de barri típic, digne d’una glosa de’n Rusiñol.
Sorteig, allí mateix, de milers de carones de regal pel públic, com un símbol d’aquesta universal obsessió pels canvis monetaris que ens fa tastar a tots una mica borsistes improvitzats, el goig inefable de l’atzar. Paco Reguant ballant “la toia” al mig; amb la seva distinció, com cubá exquisit. Película ianqui, a cal Met, de kilométric sentimentalismes de visions del Canadà i de moral exótica, amb la Clara Rimball, de protagonista arrencant sospirs llánguids a les mamás sensibles i a les nenes romàntiques. Encara “uniduetto”, completant la variació de les atraccions, anomenat afrancesadament “les Llobregat” més acceptable per la seva denominació hidrogràfica que per les seves gargamelles crepusculars.
Batejar-se Llobregat per allá a ont precisament hi passa el riu, és un poema afalagador de debilitats humanes i de “trucos” escénics.
Festa major de Navarcles, magnífica, d’enguany... Alegria, xibarri, colls emmidonats, competéncies nobles a favor de la joia de tots, cultura, tradició d’explendidesa que no s’apaga, vestits femenins luxosos, proves sorolloses de la vitalitat d’una vila, brillantor de gelades damunt les vinyes nues, escalfor de carinyo en el si de les cases en enrenou, pau, benestar, “gent que surt de la capsa”, bullici, rialles, ganes de fer un petó a la Vida amable... I per damunt de tot, com una dersa sobirana de la festa, una donzella bonica de seductora morenor –rostre de nina, posat de bondat, cabellera d’atzabatge- en quins ulls immensos, miralls de dolçor i d’hermosura, s’hi gronxa el balbuceig d’una promesa adorable d’il.lusió i d’ensomni.
Enric de la Serra"
