7 d’octubre de 2011

Navarcles i la festa major d'hivern vistos per un foraster (III) (09-02-1921)

El Pla de Bages, 9 de febrer de 1921, núm.10769

De Festa Major
Navarcles

III


"Ara d’aquí a tres o quatre dies –si la crisi textil no’ns envaeix- celebrará tothom, amb commemoratives i santes explendors la jornada inoblidable de Sant Valentí. Una festa major és sempre una gran aplegadora de cordialitats, esplai de les famílies, delicia honesta del cos i de l’ànima, cita atraienta de tots els afectes, escas d’amor i de joventut, consol de vells, polcim de mel i alegria damunt la grisa vulgaritat de les monotonies rurals. El món, en uns dies aixís, entre la joia de les orquestres i l’olor dels pollastres rostits, té visions més suaus, i l’avenir és més clar i la gent més bona i les coses més hermoses. Sobretot aquestes triades festes majors d’hivern, calladetes, íntimes com un secret d’amor, que’s diria que no’n fan fressa, amb suavitats de vellut, amb un caliu de carinyo tan pregon que fins les paraules banals es tornen al vol d’un sentiment indefinible. Davant la taula proveïda d’una festa grossa hivernal, s’han arranjat més diferencies familiars, de bé a bé, i en una santa pau, que no pas en els despatxos de cent notaris.
I nosaltres, que sentim per Navarcles una sincera predilecció, anirem enguany, a la seva festa major amb aquella esperança inacabable de la joventut, que a tot arreu hi veslluma un efímer idili, i assistirem com uns perfectes nou arribats, a l’Ofici solemne i anirem a l’antiga casa pairal de Solervicens, units a la sang nostra, i contemplarem admirats les belleses locals d’una gracia ingénua en aquella casa Fontcuberta, d’una altra tradició musical on uns “tzingans” de vermellors satàniques fan cant, música i barrila, i abans de marxar, ens adomiarem d’aquelles doncelles, roses esclatantes de jardí navarlí, que tindran per nosaltres aquella suprema atracció de melinconia i de misteri, de totes aquelles noies elegants i gentils, que porten a dins un poema d’amor inconegut; que una tarda tebiona varen somriure una mica, i que potser, com unes papallones fugitives ja no tornarem a veure mai més en tota la nostra vida.

Enric de la Serra."