De Festa Major
Navarcles
II
"Una de les característiques més inconfondibles de Navarcles es la fermesa pura de les seves conviccions i dels seus ideal sagrats. Estem en uns temps, en ple segle XX en que un plat de llenties miserables és el preu corrent d’una traïdoria i en que totes les més arrelades ideologies cauen i s’esmicolen al pes d’un talonari de “cheques” d’una sobrevingut sobornador. Quan tants i tants pobles, per aquí dalt –anavem a dir tots– no estan encara ni a les beceroles de les doctrines redemptores, i ignoren els principis fonamentals de tots els credos polítics, esclaus d’una miseria personal de campanar, els navarclins, experimentats ja, reserven els seus ideals com un fogar abrandat, on s’hi cremen d’il·lusió tots els devots encesos per la causa. Davant el desert espiritual que ofereixen tants pobles verges, tristament desnús de tota esperança patriótica, Navarcles pot ensenyar, amb orgull, total una historia integèrrima, de cultura i de exaltacions incorruptibles.
El seu catalanisme, històric és d’un caient romàntic encantador, amb un entusiasme tan extremat com infantil, amb un encegament tan admirable que ni admet els periodes constructius, ni les “Españas” grans, ni les col.laboracions ministerials de la gent nostra.
Catalanisme aimant del porró i de la barretina, que estima a la sardana com un atribut nacional i fa el trago, enlaire el braç, catalans primer que tot, com si accomplís un rite típic de sobirania.
Catalanisme sentimental, una mica sublim i una mica ridícol, que plora, enardit, llegint les estrofes de’n Guimerà i fa pàtria, exaltadament, maleint en Felip V i el 1704. Navarcles, etern jovincel engrescat, vibra aixís... Els estels nacionalistes han crescut, entre assanyes d’ardidesa i de combat, aguantant persecucions amb la fe miraculosa d’uns il·luminats de les catacambes. En Vintró, com un brau capità de conspiradors, havia conquerit aurioles d’heroïsme, dirigint episodis novelescs. El “Centre”, que diuen ells, remarcant la pronunciació de les “e” molt de pronuncia de Lleida, semblava, a voltes, un “club” insurgent, d’un prestigi batallador, cau de sublevacions alliberadores i de regionalismes subversius. Literatura, sentiment, èpoques ja mortes, “segadors”... I nosaltres, que resem per Catalunya cada jorn, i per les seves llibertats anyorades, ofrenem sempre una admiració per aquests bons navarclins que ja sabeu, temps ha, que l’Ebre és una frontera espiritual i que’l plet català, si no s’encarrila, qui sap si haurà de finir en epíleg de tragèdia.
Poble essencialment comercial, que s’ha agrandit amb les capes forasteres superposades, al soroll de les seves maquinaries, la població indígena és, per naturaleça, racialment pagesa.
Els seus camps de blat són d’una meravellosa rossor; les seves vinyes verdejants s’engalanen de cullites saboroses; les seves hortes de poesia encante els ulls amb el present dels fruits. Si la fàbrica és son enlluernament metàlic, la terra, viva sempre, inagotable i feconda, és la mare que té una falda ampla que a tothom acull.
Certament, ademés, que’ls pobres pagesos navarclins, atuïts per la persistència desgraciada, són la humana personificació de la pega. Si cauen deu pedregades al Pla de Bages, les nou, al menys, han de descarregar, en un rem fatal, damunt la resignació de aquesta gent de vora el Llobregat. I amb una confiança ilimitada en Déu, que amb un cap de núvol d’una tarda sega tota una sembra d’il·lusions i riqueça, van vivint, amb la llum d’una esperança, aquests pagesos navarclins, callats i soferts, que s’han guanyat ben bé, per ses conformitats, la espinosa corona del martiri.
Enric de la Serra"
Navarcles
II
"Una de les característiques més inconfondibles de Navarcles es la fermesa pura de les seves conviccions i dels seus ideal sagrats. Estem en uns temps, en ple segle XX en que un plat de llenties miserables és el preu corrent d’una traïdoria i en que totes les més arrelades ideologies cauen i s’esmicolen al pes d’un talonari de “cheques” d’una sobrevingut sobornador. Quan tants i tants pobles, per aquí dalt –anavem a dir tots– no estan encara ni a les beceroles de les doctrines redemptores, i ignoren els principis fonamentals de tots els credos polítics, esclaus d’una miseria personal de campanar, els navarclins, experimentats ja, reserven els seus ideals com un fogar abrandat, on s’hi cremen d’il·lusió tots els devots encesos per la causa. Davant el desert espiritual que ofereixen tants pobles verges, tristament desnús de tota esperança patriótica, Navarcles pot ensenyar, amb orgull, total una historia integèrrima, de cultura i de exaltacions incorruptibles.
El seu catalanisme, històric és d’un caient romàntic encantador, amb un entusiasme tan extremat com infantil, amb un encegament tan admirable que ni admet els periodes constructius, ni les “Españas” grans, ni les col.laboracions ministerials de la gent nostra.
Catalanisme aimant del porró i de la barretina, que estima a la sardana com un atribut nacional i fa el trago, enlaire el braç, catalans primer que tot, com si accomplís un rite típic de sobirania.
Catalanisme sentimental, una mica sublim i una mica ridícol, que plora, enardit, llegint les estrofes de’n Guimerà i fa pàtria, exaltadament, maleint en Felip V i el 1704. Navarcles, etern jovincel engrescat, vibra aixís... Els estels nacionalistes han crescut, entre assanyes d’ardidesa i de combat, aguantant persecucions amb la fe miraculosa d’uns il·luminats de les catacambes. En Vintró, com un brau capità de conspiradors, havia conquerit aurioles d’heroïsme, dirigint episodis novelescs. El “Centre”, que diuen ells, remarcant la pronunciació de les “e” molt de pronuncia de Lleida, semblava, a voltes, un “club” insurgent, d’un prestigi batallador, cau de sublevacions alliberadores i de regionalismes subversius. Literatura, sentiment, èpoques ja mortes, “segadors”... I nosaltres, que resem per Catalunya cada jorn, i per les seves llibertats anyorades, ofrenem sempre una admiració per aquests bons navarclins que ja sabeu, temps ha, que l’Ebre és una frontera espiritual i que’l plet català, si no s’encarrila, qui sap si haurà de finir en epíleg de tragèdia.
Poble essencialment comercial, que s’ha agrandit amb les capes forasteres superposades, al soroll de les seves maquinaries, la població indígena és, per naturaleça, racialment pagesa.
Els seus camps de blat són d’una meravellosa rossor; les seves vinyes verdejants s’engalanen de cullites saboroses; les seves hortes de poesia encante els ulls amb el present dels fruits. Si la fàbrica és son enlluernament metàlic, la terra, viva sempre, inagotable i feconda, és la mare que té una falda ampla que a tothom acull.
Certament, ademés, que’ls pobres pagesos navarclins, atuïts per la persistència desgraciada, són la humana personificació de la pega. Si cauen deu pedregades al Pla de Bages, les nou, al menys, han de descarregar, en un rem fatal, damunt la resignació de aquesta gent de vora el Llobregat. I amb una confiança ilimitada en Déu, que amb un cap de núvol d’una tarda sega tota una sembra d’il·lusions i riqueça, van vivint, amb la llum d’una esperança, aquests pagesos navarclins, callats i soferts, que s’han guanyat ben bé, per ses conformitats, la espinosa corona del martiri.
Enric de la Serra"
