De Festa Major
Navarcles
I
"Aquests pobles que celebren anyalment dugues festes majors, com si no contents d’una sola, volguessin doblar l’alegria per temporades, demostren un alt sentit comprensiu de les coses humanes. Una diada només, per brillant i expléndida que sia, sempre deixaràs el cor, que ha tastat la dolçor de les seves gràcies, la recança infinita d’una repetició impossible. I per aixó hi ha tantes viles en aquesta nostra comarca bonatxona que rendeixen culte a son Patró amb una generosa prodigalitat dugues vegades a l’any, demostrant que seva devoció, tant a l’hivern com en ple istiu, sempre treu florida. Mai un poble s’ha perdut, per haver gaudit cristianament d’una festa de massa.
Navarcles perteneix també honrosament en aquesta alta categoria. Convençut de que la seva festa major d’istiu, per la Mare de Deu d’Agost, es perd en la multiforme diversitat d’una diada en que les festes majors es troben a l’alcanç dels llogarets més humils i de totes les fortunes, guarda sempre els seus més grans festeigs per aquest 14 de febrer, tan arrelat en la tradició de les seves llars, en què Sant Valentí reb content les admiracions navarclines davant de les seves relíquies. Pel 15 d’agost, milers de poblets del món, que no sabem tan sols com se diuen, celebren la festa major, sense poguer assolir cap, una primacia remarcable; pel mig febrer, en canvi, és només Navarcles el qui crida als forasters, per un jorn de claror i de joia popular. Ires prova tant l’estat veritable i fins la situació interior de un poble qualsevol, com és la importancia de la seva festa major; termòmetre infalible. Llegint un programa, gairebé es pot endevinar el grau d’alegria o tristesa que s’hi respira.
De tots els pobles que enronden el nostre viure passatger, gairebé cap, com Navarcles, té una claretat de cel i d’esperit que’ns agradi tant. Hi ha una mena de goig callat en els seus carrers i una dolcesa en els rostres femenins, i una sincera adoració pel treball en totes les ànimes, i unes ganes tan ardents de creixença, que s’us enduen la simpatia, aixís que hom s’hi troba. Perquè pocs pobles, com Navarcles, amb les seves turbines fressejant, amb les seves xemeneies llençant himnes fumosos a la feina, amb els seus exèrcits silenciosos de vestits blaus que tinguen una intensitat industrial més forta. La febre noble de la taléia els encén constantment. Multituts de forasters hi ha trucat a cercar, com un protector refugi, pa i treball i un sostre on abrigar-se. Aixís ha anat creixent, mercés a aquesta abundosa producció fabril, aquest poble xamós que, si es fes un cens veritat, enorgulliria la seva puja extraordinària, i que, malgrat les aglomeracions democràtiques d’humil serietat, conserva una mena d’alegria sana i agradívola, que és el nostre encís.
Rés no hi vol pas dir que, isoladament i de tant en tant, un drama societari, o una vaga ferma, o una protesta viril trenqui la dolça quietut de les planures cultivades. !Feliç, en mig de tot, el poble que pot sofrir dins una harmònica normalitat, entre respectes mutus, aqueixes malalties d’energia, signes evidents d’un excés de traut i de potència! Els pobles morts mai han de soportar les molèsties d’una contenda social, o d’una lluita de classes. Però malgrat aqueixes granellades estridentes que periòdicament somouen la tranquil.litat forana, Navarcles, perxó, com una mena de do de la Natura, és sempre el poble gentil de vistositats femenines, niu d’atraccions insospitades, voltat per la verdor serena de les seves vinyes opulentes, regat pel crestall sonor de dos rius d’argent que canten una balada a la prosperitat. Encara que totes les negroses tempestes socials es congriessin en sos horitzons; per més que les tivantors fraticides escrivissin capítol de crudel separació, Navarcles sempre seia un poble d’una frescor de noia, de cara bonica i de posat amable. Poble que gosi de l’aigua que arruixa els cabells i li encercla el cos, és poble que mostra sempre, com un encant, la rialla als llavis.
Enric de la Serra"
Navarcles
I
"Aquests pobles que celebren anyalment dugues festes majors, com si no contents d’una sola, volguessin doblar l’alegria per temporades, demostren un alt sentit comprensiu de les coses humanes. Una diada només, per brillant i expléndida que sia, sempre deixaràs el cor, que ha tastat la dolçor de les seves gràcies, la recança infinita d’una repetició impossible. I per aixó hi ha tantes viles en aquesta nostra comarca bonatxona que rendeixen culte a son Patró amb una generosa prodigalitat dugues vegades a l’any, demostrant que seva devoció, tant a l’hivern com en ple istiu, sempre treu florida. Mai un poble s’ha perdut, per haver gaudit cristianament d’una festa de massa.
Navarcles perteneix també honrosament en aquesta alta categoria. Convençut de que la seva festa major d’istiu, per la Mare de Deu d’Agost, es perd en la multiforme diversitat d’una diada en que les festes majors es troben a l’alcanç dels llogarets més humils i de totes les fortunes, guarda sempre els seus més grans festeigs per aquest 14 de febrer, tan arrelat en la tradició de les seves llars, en què Sant Valentí reb content les admiracions navarclines davant de les seves relíquies. Pel 15 d’agost, milers de poblets del món, que no sabem tan sols com se diuen, celebren la festa major, sense poguer assolir cap, una primacia remarcable; pel mig febrer, en canvi, és només Navarcles el qui crida als forasters, per un jorn de claror i de joia popular. Ires prova tant l’estat veritable i fins la situació interior de un poble qualsevol, com és la importancia de la seva festa major; termòmetre infalible. Llegint un programa, gairebé es pot endevinar el grau d’alegria o tristesa que s’hi respira.
De tots els pobles que enronden el nostre viure passatger, gairebé cap, com Navarcles, té una claretat de cel i d’esperit que’ns agradi tant. Hi ha una mena de goig callat en els seus carrers i una dolcesa en els rostres femenins, i una sincera adoració pel treball en totes les ànimes, i unes ganes tan ardents de creixença, que s’us enduen la simpatia, aixís que hom s’hi troba. Perquè pocs pobles, com Navarcles, amb les seves turbines fressejant, amb les seves xemeneies llençant himnes fumosos a la feina, amb els seus exèrcits silenciosos de vestits blaus que tinguen una intensitat industrial més forta. La febre noble de la taléia els encén constantment. Multituts de forasters hi ha trucat a cercar, com un protector refugi, pa i treball i un sostre on abrigar-se. Aixís ha anat creixent, mercés a aquesta abundosa producció fabril, aquest poble xamós que, si es fes un cens veritat, enorgulliria la seva puja extraordinària, i que, malgrat les aglomeracions democràtiques d’humil serietat, conserva una mena d’alegria sana i agradívola, que és el nostre encís.
Rés no hi vol pas dir que, isoladament i de tant en tant, un drama societari, o una vaga ferma, o una protesta viril trenqui la dolça quietut de les planures cultivades. !Feliç, en mig de tot, el poble que pot sofrir dins una harmònica normalitat, entre respectes mutus, aqueixes malalties d’energia, signes evidents d’un excés de traut i de potència! Els pobles morts mai han de soportar les molèsties d’una contenda social, o d’una lluita de classes. Però malgrat aqueixes granellades estridentes que periòdicament somouen la tranquil.litat forana, Navarcles, perxó, com una mena de do de la Natura, és sempre el poble gentil de vistositats femenines, niu d’atraccions insospitades, voltat per la verdor serena de les seves vinyes opulentes, regat pel crestall sonor de dos rius d’argent que canten una balada a la prosperitat. Encara que totes les negroses tempestes socials es congriessin en sos horitzons; per més que les tivantors fraticides escrivissin capítol de crudel separació, Navarcles sempre seia un poble d’una frescor de noia, de cara bonica i de posat amable. Poble que gosi de l’aigua que arruixa els cabells i li encercla el cos, és poble que mostra sempre, com un encant, la rialla als llavis.
Enric de la Serra"
