"Belleses romàniques
Sant Benet de Bages
Sant Benet de Bages
Respirant joia a desdir, sota una tarda emboirada, com si els núvols fossin immensos volquers de l’Abril, ara mateix nascut, arribaren al maravellós monestir de Sant Benet de Bages.
Austeritat florida de l’art romànic! Les parets del convent atrapeïdes de enreres descomunals que apar que s’afanyin de treure milers de braços per aguantar aquella joia de pedra i la cobricel.len tota com volguent defensar-la de l’embat del temps.
Entrem al claustre.
Hom se sent transportat i embadalit davant de cada nova meravella vivent, perennal dins la gràcia austera i correcte de cada capitell. Jo no he fruït cosa semblant en ma vida. He vist els monestits romànics de Ripoll, Poblet, Estany i altres, tots ells potser més interessants de detall, però en cap hi he sentit aquesta harmonia de conjunt i aquest sagrat reculliment envoltat de magnificiència simbòlica. Una meravella de pedra a cada capitell. Un reflex de gràcia de Déu en cada meravella: Hom veu esculpides les passions subjectant un cos humà que esbatjaqueja sots les urpes afroses de dos dracs enormes. Apar que la pedra es reboteixi davant dels nostres ulls expressant la violència d’aquells braços que volen escapar-se.
En altre capitell hi veiem la serpent del pecat original que va enroscant-se generes endins lligant l’humà llinatje. Apar que s’apercebeixi en la pedra l’ondulació de la serpent i l’espasme dels humans. Sentim l’esgarrifança de la pedra sota aquella serp de pedra.
En altre capitell veient l’home virtuós subjectant els dracs de les horrides passions. Les passions subjectades forcejen en la pedra ferotginament. I altres i altres al.legories tan meravelloses com aquestes que fóra llarg d’explicar. I tot això dit en pedra i amb una gracia de dicció insuperable. Hom sent desitjós de transformar-se en minúscula figura d’un capitell. I aquella gràcia d’aquells arcs romànics tan divinament cisellats!
Misteri de la pedra! Pedra sortada de rebre tota una espiritualitat que t’ha tornada sensitiva perpetuant l’ànima de l’artista similar a Déu per la gràcia del crear.
Al mig dels claustre aquells formidables xiprers que s’aixequen quiets potser ressant pels monjos de segles i segles enrera o potser aixecant-se com braços suplicants demanant pietat al temps per que no devori les meravelles que’ls reclouen.
I aquells desmais que tomben fins a terra com graells cabelleres d’una superba beutat que, vençudes per la gràcia divina de la’rt, fa reverència.
Qui sap si aquí s’hi escorregué cap vida plena d’amor incohercible, que no poguent soportar la mayestat del món i l’inclimència humana, estimà sempre en secret, des de la bellesa quieta d’aquest claustre? Jo adoraria tan aquest sacrifici cruent d’amor com la bellesa immortal de l’art romànic.
Entrarem a l’església.
Ni altars, ni res; sols les parets morenes de pedra corcada pel temps. La cripta amb els seus buits que abans eren plens per solemnials sarcòfecs, tal colta guardadors de cossos Sants.
Que es trist que el pas del temps finis tantes meravelles ben dignes de l’immortalitat!
Pujarem al campanar per una escala que segurament conduïa els monjos al chor.
Pujant jo feia piruetes amb els dits damunt la barana de fusta corcada on potser en altre temps hi pirutejaren uns dits abadacials pujant o baixant del chor amb l’esperit curull de santa satisfacció. El campanar romànic és dret i potent com fa mil anys i guarda la mateixa gracia en els ulls silenciosos del temps, ha perdut la veu.
Per ell jo ploraria en veu alta perque es veneri com cal juntament amb les belleses que domina.
Monestir de Sant Benet que has meravellat al meu esperit sadollat d’amor, jo he gosat en les teves belleses com si hi vegés el rostre de meva estimada i en les teves esculptures hi he fruit la gràcia esplendent del perfil endulat del seu bell cos i en tos arcs romànics hi he vist la finor arquejante dels seus braços nus i he sentit el contacte de la cart tota bellesa dins la flama divina d’una santa abraçada d’amor.
Monestir de Sant Benet, beneits sies per les belleses arquitectòniques que m’has deixat fruir i beneïda, mil voltes beneïda aquella mena d’amor que en fa veure més clares les meravelles que’ns envolten.
Salvador Perarnau
Manresa 3-4-1922
Treball premiat en els Jocs Florals de Manresa"
