Crònica de la Festa Major d'hivern de 1913 (02-1913)

Sol Ixent,  Any II, Febrer 1913, Núm. 13

De Festa Major

Tanttost surtits de l'Ofici i feta aquella mica de plaça que s'acostuma fer per a esperar que surti  l'ajuntament i tonarnar-li'l tradicional saludo que'ns fa al devallar les escales de l'iglesia, la gent s'anava escorrent poble avall per a esperar l'arribada de les tartanas.

Qui hi anaba per a rebre'ls convidats; qui per curiosejar i comentar de la festa major pel nombre de forasters qu'arriban; pero'ls més hi anaban atrets per un espectacle nou, i era que'ls catalanistes habien llogat una cobla ampurdanesa per a tocar sardanes i aixó'ls tenia encuriosits.

No era que les sardanes fossin noves pel poble, que ja n'habian vist ballar d'altres vegades; lo que ho era, l'orquestra amb les sevas tiples i tenores amb el seu fluviol i tamborino. Per aixó molta d'aquella gent reunida a la plaça, fent cas omís d'aquells esclats d'alegria i devassall de petóns que hi habia a cada tartrana que arribava, estava encantada devant del tablado dels músics que començavan a trempar els instruments.

De prompte se sent refilar el fluviol i al compas del tamborino comença una sardana obligada de tenores lo més bonic que hagi sentit mai. Era bo de veure la cara que hi posaban aquella bona gent al sentir aquella música que sens haber-la sentida mai, semblava que la coneguessin de tota la vida i es que la música popular qu'haureu sentit contar en corranda per moltes encontrades de Catalunya.

Embadalits com estabn, no's miraban pas l'ampla rodona dels que puntejaban la sardana, ni tampoc feien esment de l'altre orquestra que feia'l "llevant de taula" tocant unes alegres matxitxes.

A la tarda, aquella plaça bullia d'animació. Els carruatges s'estalonaven l'un amb l'altre; la gent arribava a corrua feta i'ls sardanistes anaven engroixin les rodones que ja no cabian en aquella plaça. Tan aviat veieu formar-se una gran rodona, com dividir-se en altres de petites buscant els reconets per a que no'ls destorbessin.

Per allá entrada de fosc, la gent de sa casa que no mes habia vingut atreta per les sardanes, començaba a desfilar cap a les seves llars i el jovent, alegre i bulliciós, s'escampaba pel poble umplint fondes, cafés i sales de ball.

Resultat que les fondes acabaren tots els pollastres i demés carn que tenien previnguda tenint de fer a corre-cuita menjar nou pels que's quedaven a sopar. Els cafés es trovaren amb un munt de pessetes com mai habien fet i els catalanistes, donant per ben empleats els quartos que'ls habia costat la festa, quedaren convençuts que si's vol fer una bona festa major, no's pot prescindir de les diversions populars ja siguin sardanes o ballets populars que's una cosa que a més de donar més carácter a la festa major, porta molta més animació i retornan amb escreix els quartos que les orquestres s'emportan.

Teodor Sorribas