Poema de Fortià Solà (03-1913)

Sol Ixent, Any II, Març 1913, Núm 13

¡Amunt!

Les serres són blanques,
son blanques de neu;
el sol qui les besa
les fa acostá al cel.

Semblen una escala
d'un palau inmens;
jo la pujaria
per no baixar més.

Ja'n despenjo l'arpa,
la de tons de mel;
ja'n dic ¡a reveure!
a amics i parents.

Primer grau que'n munto
cantava content;
a mon cant ressonen
passades d'aucells.

A l'última grada
oïa angelets;
¡oh! llurs armonies
nuaren ma veu.

Açi dalt no canto;
contemplo no és
les serres que's perden
colgades de neu.

Açi dalt suspiro
amorosament;
¡oh, quan l'angel diga:
-Un pas i ets al Cel...!

Fortiá Solá, Pvre.