Sol Ixent, Any V, Març 1916, Núm 45
Des
de les trinxeres franceses
Un
heroi navarclí
Era
cap el tart del dia 8 de maig darrer. L’astre rei ponia’s lentament mentres una
espessa nuvolada invadia l’horitzó, extingint els darrers raigs del sol ponent.
Començà a ploure seguit. Sobtadament, una brunzenta remor torba la monòtona
remor de la pluja: és una bandada de corps que passa per damunt les trinxeres,
buscant refugi.
Avença
el temps. La nit és fosca, impenetrable. En les trinxeres avençades del sector
Nort-Arras, guardades per molts catalans i, entre ells, alguns de la rica
comarca de Bages, tot es calma i previsió ensemps, esbrinant en la foscor de la
nit la sorpresa que pogués preparar-nos l’enemic.
La
pressentíem i no’s feu esperar. De sobre, percibím brunzentes vibracions en
l’espai: un núvol de coets voladors ratllen el mantell negre que cubreix la
terra i amb sa potencia llumínica esvaeixen per uns instants la negror que’ns
envolta. Es un castell de focs magnífic, de fantàstica visió, el que’ns ofereix
l’enemic; pero l’espectacle no’ns el dona pas per a divertir-nos, sinó per a
assegurar la punteria dels seus canons, ametralladores i fusells que comencen a
vomitar foc en totes direccions. A la passada calma, succeix un terratremol
infernal: les ametralladores trepiden incessants i’ls nostres amics de l’altra
banda’s multipliquen enviantnos bombes de tots calibres, granades, mines,
gassos asfixiants... de tot lo més crudel que ha produït la barbarie teutònica,
pero no amb tanta precisió com fora el seu desig.
Els
focs de les bateries franceses, potents i segurs, contesten prompte a l’enemic
i durant algunes hores els formidables projectils creuen incessantment l’espai,
demolent-ho tot, sembrant la destrucció i la mort. !Infernal espectaclenocturn
que assombra i imposa! Fins Natura s’associa al infernal terratremol, confonent
el retrunyir dels trons i la claror dels llamps que a l’horitzó zigzagueixen,
amb les formidables detonacions dels potents obusos.
-Tots
en peu! –manen els quefes, demanant voluntaris per a les centinelles avançades.
I un dels primers en avençar de les files, és un minyó ros, ben plantat,
forçut; català de la comarca de Bages, fill de Navarcles, que’s diu Valentí
Torres, i a qui els seus companys anomenen “El noi de Navarcles”, car és costum
entre’ls catalans que estan en aquest sector, l’anomenar-se pel seu poble
natiu, tal volta per a recordar aixís la terra que’ns ha vist naixer i que
tantes nits somniem.
“El
noi de Navarcles” passa llargues hores de la nit de centinella avançada, en mig
d’una pluja de foc. Indemne retornà a la trinxera, i content i alegre seguí
buidant els seus paquets de municions, boi cantant cançons de la seva terra,
que’ls altres chorejaven.
Clarejava
quan els canons alemanys, desballestats, emmudiren; els nostres, no, que
seguien vomitant foc i metralla cap a les trinxeres enemigues. Frisosos
esperavem l’ordre de sortir dels cataus i llençar-nos sobre’ls boches; pero
l’ordre d’ataca no venia encara.....
A
les 9 del matí esmorzàrem unes galetes, carn de singé i café; mitja hora
després, ressonava en les trinxeres la veu del capità: -Ja ha arribat l’hora
minyons! Vencer o morir!- I demanà un voluntari per a tallar les xarxes de
filferro de la trinxera. D’un bot aquell minyó ros, de muscles forçuts, aquell
valent “noi de Navarcles”, guanya la rampant de la trinxera i obrí pas a la
secció de baionetes. –Avant minyons!- cridá el capità; i ardits emprenguerem
tots la marxa, lleçantnos com lleons sobre l’enemic. Aquest, sorprés, retrocedí
espaordit, i una darrear l’altre, van caure en poder nostre les trinxeres
enemigues, fortificant-les immediatament i continuant el foc. De sobte, el “noi
de Navarcles” cau ferit; prova d’aixecar-se, però en va; una bala alemanya li
ha atravessat el pulmó esquerd, més no ‘s dona per vençut encara i agegut a
terra, amb una ma es tapa la ferida i amb l’altra segueix donant munició als
seus companys, fins que la més esplèndida de les victóries coronà el fulminant
atac.
Nostre
heroi fou traslladat a l’Hospital, on curá en poques setmanes. La seva valentia
li ha valgut l’honor de veure’s citat en l’ordre del dia de l’exèrcit i veure
la “Creu de Guerra” i la “Palma de la victòria”.
Avui,
fort i bo, envia mil recorts a sa família de Navarcles i Manresa i a tots els
amics i llegidors d’aquest diari, que amb gust es llegeix en les trinxeres
franceses.
Emili
March // La Vallbone, febrer 1916 // De
“Bages Ciutat”
