"TRADICIONS RELIGIOSES DEL PLA DE BAGES.
III
LES RELIQUIES DE SANT VALENTÍ.
La major part de mos lectors tindrán ja noticia
del antiquíssim monastir de Sant Benet de Bages,
situat á unes dues horetes de la ciutat de Manresa
y á un quartet del poble de Navarcles, al extrem
d'una petita vall que voreja lo riu Llobregat. Tots
los que han parlat dels monuments artístichs de
nostra Espanya s'han ocupat d'aqueix célebre monastir, que ha sigut visitat també per nostres benemèrites societats excursionistes. Es una preciosissima joya del art bisantí, un dels monuments
de nostra terra que, gracies á Deu, en lo que te de
mes artístich, va poguer salvarse d'aquell terrible
cataclisme del any [18]35, que va convertir en munts
de fumejantes runes tant be de Deu de belleses artístiques arreu escampades per totes les encontrades de nostra terra.
La vista solzament del conjunt general del edifici que te tan l'ayre de monastir com de fortalesa
ó castell feudal, símbol d'aquella etat mitja tan
fressosa y guerrera com altament mística y ascètica interessa ja vivament al expectador, y al contemplarlo de lluny un se sent ja dominat per una
especie d'atracció misteriosa. Avans havia d'ésser
aquell lloch un dels mes agrestes y solitaris del
Pla de Bages; pero ara tota aquella hermosa canal
del riu Llobregat respira vida y moviment, y al
costat mateix del monastir s'aixeca la grandiosa
fabrica dita de Sant Benet, formant per cert un viu
contrast aquelles parets blanquinoses del novell
edifici ab aquelles altres negres y robustes que la
antigó fa venerables. Lo que crida mes la atenció es,
sens cap classe de dupte, la macissa torre, campanar anterior, segons alguns, á la construcció
del monastir, la portalada de la Iglesia, la mateixa
Iglesia d'una sola ampla y espayosa nau ab lo seu
hermós ábside y elegant cimbori, y sobre tot los
claustres fúnebres y austers, pero d'una puresa
d'estil que talment encanta y enamora fins als mes
profans y llechs en materias de bon gust. Lo distingit arquitece en Gustà y Bondia, en la seva memoria descriptiva que llegí en la excursió feta á
dit monastir per la Associació d'arquitectes de Catalunya, diu, que aqueixos claustres son dels mes
antichs que existeixen en nostra terra, y que's poden molt be considerar com una verdadera joya
del art Bizantí-Románich, havent servit probablement de modelo los seus capitells als artistas que
mes tart varen construhir los preciosíssims y mes
acabats y pulits capitells dels claustres de Santa
Agna, de Montesion, de Pedralbes y de Junqueres.
El P. Villanueva, en son viatge literari per les
iglesies de Espanya, dona algunes curioses noticies
històriques d'aqueix monastir, que va poguer visitar ab calma, regirant lo seu arxiu avans de la exclaustració. Los seus fundadors foren los nobles
Salla y sa muller Ricerdis, senyors de una gran
part de terra del Pla de Bages, y que havian treballat moltíssim en la seva reconquista, pero moriren l'un y l'altre mentres s'estava aixecant l'edifici,
y foren enterrats en un senzill sepulcre de pedra, que encara existeix avuy, pero mitj fet malbé per
les inclemències del temps, á la part de fora de la
porta de la Iglesia, á ran mateix de la torre-campanar, y els seus piadosos fills, Fr. Isaí y Vifredo,
continuaren y acabaren les obres de la construcció
del monastir. Lo dia 3 de Desembre del any 972,
Froya, Bisbe de Vich, consagrà el temple, assistit
pels Bisbes Pere, de Barcelona y Visado, de Urgell, nebot dels fundadors, essent presents també
á la augusta ceremonia Borrell, comte de Barcelona, los fills y filles dels fundadors difunts, y molts
altres senyors, y una multitut gran de gent de la
encontrada. La festa fou solemníssima, y l'entussiasme gran é indescriptible, com se pot compéndre molt be per la animada y hermosíssima descripció que's fa d'ella en les actes de la consagració, contingudes en la Marca Hispánica y copiades
també pe'l P. Villanueva, en son ja citat viatge literari.
Se pot ben dir que aqueix monastir representa
per a aqueixa part de terra catalana, lo Pla de Bages, lo que representa per a tot Catalunya l'insigne
monastir de Ripoll, fundat mitj setgle mes enderrera pe'l gran Vifredo, y que avuy renaix de ses
runes, gracies á la noble crehuada religiosa, patriótica y artística que acaba de portar á felís terme nostre Sr. Bisbe.
En l'arxiu del poble de Navarcles existeix una
copia feta pel seu dignissim Ecónomo, Mossen Pau
Oriol, d'un folleto inédit titolat: «Historia de la
creación, dedicación y dotación del real monasterio de San Benito de Bages, por el que fué Cura-párroco de Navarcles, Rdo. D. Víctor Massanes,
Pbro.», quin original se guarda en la Biblioteca del
Col-legi de Sant Joseph, de Vich. Conté aqueix folleto, á mes d'una breu historia del monastir, algunes curioses noticies referents al origen é historia de la Parroquia de Navarcles, y, á mes la
tradició de la vinguda del cos de Sant Valentí á
eixa terra del Pla de Bages, quin a tradició se conserva encara avuy dia ben viva en tota eixa encontrada. Héusela aquí:
«Una vegada diu qué va estar set anys sense
ploure ni gens ni mica en tot lo Pla de Bages, perdentse, com se suposa, les cullites y fins morintse
de fam moltes persones, y diu que vivia aleshores
en lo monastir de Sant Benet un frare llech, humil
y tingut per beneytó, pero molt virtuós y agradable als ulls de Deu, y solia dir als monjos, sense
que ells ne fessen cap cas, que ell aniria á buscar
un Sant que fes ploure. Y va marxar aquell bon
home, anomenat Monpeyte, y s'en va anar cap á
la ciutat de Tolosa, del regne de Fransa, emportantsen de la seva Iglesia Catedral les relíquies ó el cos de Sant Valentí, Bisbe y martyr; pero, havent advertit el fut piados als habitants d'aquella ciutat, el feren presoner, y, fent ell oració, se li va aparèixer el Sant, obrintli les portes de la preso, com l'Angel aquell enviat per Deu al Apóstol Sant Pere, quan estava detingut en les presons de Roma. Surt, donchs, altra vegada el Monpeyte de la
ciutat de Tolosa, ab les relíquies de Sant Valentí al coll, veyentse novament perseguit; pero, al arribar
al riu Garona, Deu Nostre Senyor va obrar un nou
prodigi en son favor, y fou, que lo riu aquell va obrirli pas, passant ell á peu aixut ab les relíquies,
y veyent aleshores aquell prodigi los seus perseguidors, varen deixarlo anar en nom de Deu, arribant sense cap mes obstacle á eixa terra del Plá de
Bages.
Al arribar al antiquíssim pont románich de Cabrianes, terme de la Vall dels Horts, y ahont se
comensava la jurisdicció dels monjos de Sant Benet, va verificarse un nou prodigi, y fou, que la
molinera d'un molí que hi havia aleshores á la
vora del pont, y del que s'en conservan encara
avuy dia algunes runes, anava de part y molt malament, y el Monpeyte feu oració devant del cos de
Sant Valentí, va agafar un got d'aygua del riu, y ab
el contacte de les relíquies de Sant Valentí, aquella
aygua va quedar inmediatament cristalisada, obtenint per medi de aquell miraculós cristall la curació de la malalta; y per aixó aqueix cristall que's
venerava avans en lo monastir de Sant Benet y
que ara es propietat de la mitra de Vich, per cesió
feta per son últim Abat, ha sigut portat algunes
vegades á Madrit pel part de ses Reynes. Deixa, donchs, el Monpeyte les relíquies á aquella bona
gent; y se'n va tot seguit, adonar avís als Monjos
que no volian pas creure la seva relació, pero al
sentir que les campanes del monastir tocavan per
elles mateixes en senyal d'alegria, sortiren tots en
devota professo á buscar dites relíquies, y aqueixa
professo es veu encara avuy dia representada en
un dels quadros al oli del altar major de la iglesia
del monastir. Los monjos benedictins aumentaren
les seves oracions, y lo cert es que'l cel va escoltar
les seves pregaries, concedintlos, per intercessió de
Sant Valentí, lo tant desitjat benefici de la pluja,
plovent en abundancia després de set anys de sequedat, y aleshores tot lo Pla de Bages va aclamar
á Sant Valentí per lo seu Patró, acudint á la seva
intercessió sobre tot en temps d'aixut.
Una vegada, segons diu la tradició, los manresans varen demanar als monjos de Sant Benet les
relíquies de Sant Valentí, per lograr per la seva intercessió que no s'afogués mes gent possehida del
dimoni en lo gorch de dessota lo pont vell de la
seva ciutat. Varen benehir ab les relíquies del Sant
les aygues del riu, y va desaparèixer quella epidemia de endemoniats, y agrahits aleshores als favors del Sant, volian quedarse les seves relíquies
per venerarles ab tota pompa y solemnitat en la
seva Seu; pero el Sant va burlar los seus designis,
y, com se cantava en una posada dels goigs antichs
de Sant Valenti, avuy sustituhits per uns de moderns que no tenen pas lo sabor religiós dels vells:
«Quant del remoli per Vos
los dimonis escaparen,
los manresans intentaren
ser duenyos de vostre cos,
pero os veren miraglós
resistir sa voluntat».
En efecte, diu que'l Senyor va transportar miraculosament les reliquíes al cim d'un serrat, que hi
ha entremitj de Sant Fructuós y lo Convent de
Sant Benet, y allá va trobarles tot guardant bous
una pastoreta d'una casa de pagès, del terme de
Sant Fructuós, dita les Brucardes, y d'allá varen
portarles los monjos de Sant Benet al seu monastir, edificant en memoria d'aquell prodigi, al cim d'aquell serrat, que encara avuy s'anomena lo Puig
de Sant Valentí, una capella en honor del Sant,
avuy dia desgraciadament arrunada. Ens diuhen
que'l dia de Sant March, Evangelista, hi pujavan
los monjos de Sant Benet ab les relíquies, assistinthi
també les parròquies de Navarcles, Olzinelles y
Sant Fructuós, ahont l'Abat prohibia lo treballar
en aquella diada.
En lo indret ahont aquella pastora va trobar les
relíquies, hi ha un ars ó esbarser, que, per mes que
l'escapsin, sempre diuhen que rebrota. Ara les relíquies ó lo cos de Sant Valentí que's venerava
avans en lo monastir, se veneran en la Iglesia Parroquial del poble de Navarcles.
Durant los dias de la exclaustració, l'any [18]35, l'últim Abat de Sant Benet, Bernat Garrich, confià en
depósit les relíquies al Rector de Sant Fructuós,
Rnt. Pons Torres, com ja havian hagut de fer los
monjos l'any [18]22 . Per rahó dels temps, lo Rector de
Sant Fructuós las tingué ben desades, sense que
se'ls dongués cuit o públich, y després fins foren portades á Manresa per mes seguretat, y de Manresa
foren novament portades á Sant Fructuós, y mes
tart foren trasladades á Navarcles. Los Navarclins
aleshores demanaren permís al Il-lm. Bisbe Castanyer per venerarles en la seva iglesia Parroquial, y
lo Sr. Bisbe los hi concedí. Reclamaren los altres,
s'entaulà un plet, pero lo tribunal ecclesiástich
fallà en favor dels Navarclins. Tinch de concloure
aqueix mal girbat article, dihent que quan hi ha
alguna criatura que li costa d'enrahonar, los seus
pares fan alguna prometensa á Sant Valentí y li
fan adorar les seves relíquies, y per aixó, quan
hi ha per aquí alguna persona molt xarrayre y
enrahonadora, se acostuma á dir, es coneix que'ls
seus pares la van prometre á Sant Valentí quan
era petita.
ANTON VILA, Pbre."
