"PROTESTEM...
Talment sèmbla impossible que'n els temps que corrèm, puguen succeir casos verament escepcionals còm els que motiva aquèstes ratlles de protesta y indignació.
Pòt esperarse tot, mès ben dit ho esperèm tot de un hòme que, per no ser de nòstra rassa, senti per les còses nòstres mènysprèu y fins òdi si volèu, que a tot pòrta la passió y l'encegament; emprò sentí avuy un catalá que sèmbla que tinga sèny, y que hauria de tenir dignitat y orgull de serne, parlar còm va fer ahir en el Senat l'insigne juriconsulto senyor Sòl y Ortèga... ho repetím; es un cas verament escepcional, es una tragi-comèdia soberanament fastigosa y ridícula.
Entremitjs del garbux de conceptes, de paraulades y tonteries que l'hòme despitat va formular còntra la Solidaritat Catalana -que no es necessari reproduir per evitar una ganyòta de fástic als volguts llegidors- hi sobressurt, gròssa còm la seva mala fè, una afirmació barroera y banal, la de que ell podia havèr sigut elegit diputat per la Solidaritat Catalana.
Es ben segur ¡pòbre hòme! que institgat pe les apremiants preguntes del senyor Rusiñol va pèrdre el tino y qualsvòl còsa tenia que dir per sortir del pas; més nosaltres que som el pòble y al dir pòble vòl dir la voluntat que va elegir als nòstres dignes representants, que som els components de la nòstra Solidaritat, li afirmèm rodonament, categòricament que may lo hauriem elegit, que may l'eligirèm al renegat que's diu amic del hòme que ha fet mès mal a Catalunya, que som pròu conscients per rebutjarlo sempre a qualsevòl sòl orgullós y mal parlat.
En protestèm d'aquèsta afirmació, que sápiga aquèt hòme y tots els seus satèlits que ab els sentiments catalans no si juga impunement.
Mauro Montaner.
Navarcles, 21 febrer 1908."
