5 de setembre de 2011

Una crónica de la Festa Major i de l'ambient polític de Navarcles (21-08-1917)

El Pla de Bages, 21 d’agost de 1917, núm.3858

Romiatges de Joventut
La Festa Major de Navarcles

"Navarcles és un dels pobles d’aquesta comarca que té una guanyada fama de celebrar espléndides festes majors. Així com hi ha viles que no saben desdinerarse per una diada qualsevulga, matant alegries, avariciament amb el pes del or arraconat, ella cada anys se “els treu”, amb un dalit generós de gosar de la vida, sapiguent que unes hores de plaer, en l’intimitat de la familia o de l’envelat, be valen un sacrifici pecuniari. Si en els arrels del caràcter o de la tradició s’hi trova potser el breçol d’aqueixa pruïja gentil de les festes bones, cap més veritable, per a ferles lluir, que l’emulació ardenta entre tots els veins, encessos d’apassionament, que se’n diu “puntillo”.
Anys ha que per Navarcles hi domina com un estímul de fermesa, aqueixa coratjosa febre, esca dels escalfrurals del “contrapunt”. Res hi ha més apropiat per fer créixer i enaltir els pobles; quant un llogaret s’ensopeix en l’adormida calma d’un bando únic, gairebé la festa major no és res mes que’l retrat d’unes preferencies, més o menys artístiques i particulars. Els pobles que lluiten amb entusiasme per un ideal o una conveniencia són sempre els llocs de les festasses plenes, aquelles festes típiques que són l’orgull del correligionari perque, sovint, poden devenir l’enuig del veí enemic. Per aixó Navarcles, que creix amb una pressa admirable, cada any gaudeix d’unes jornades de brillantor, escrites pels dos partits que allí es disputen amb ardor l’hegemonia, entremig d’aquella poixança que du la fe, convençuts de que les aigües aturades, en un lloc massa tranquil, a l'últim, acaben sempre per pudrir-se.
Altrament és un poble de treball i de riquesa, sostingut pels braços forçuts de l’industria i l’agricultura, que sent l’impuls de tots els avenços i la set nobilíssima de les perfeccions. Per les seves vores xamoses omplertes de verdor i que tenen aquell encís que només porta l’abundancia d’aigua, unes quantes fàbriques importants canten un himne d’activitat i de vida que fa florir rialles en la casa de la vila, vejent arribar setmanades pródigues. Les vinyes enronden la població, damunt la plana proveïda amb la seva promesa eterna de raims del que’n surt aquest vi navarclí que aviat, per les fuetades del atzar, será una ironia despietada. Perque a Navarcles malhauradament, per un destí cruel, en el terme de deu anys han perdut vuit collites, endutes en aquests dies d’istiu que fan estimar, gelosos del perill, més que mai els ceps, al veure en l’horitzó una nuvolada negra que ronca. Després de tantes suades i afanys, les pedregades s’emporten, en un moment, munts d’ilusions i de claror en les cases, fent d’aquests braus pagesos navarclins prodigis de resignació, mereixedors de figurar, per sos calvaris, en un martirologi agrícol.
Un dels trets més característics de aquest poble es el sentiment passional que té de la política. Es respira una febrositat d’idea i un apassionament tan viu de les coses del Municipi i del districte que no hi ha més remei que admirar aqueixa bella florida calenta d’idealitats. No hi caben allí, les indiferencies fredes ni els termes mitjos de comoditat. Estimant-se mutuament com a bons fills de la mateixa mare en la convivencia social i diaria, en arribar un jorn electoral cadascú, altiu es en el seu puesto i compleix amb el seu credo partidista. Hi ha braó i fortalesa en la lluita de sinceritat, es toquen tots els caires i extrems amb unes punxides que son, a voltes, excitadors revulsius. Epoques s’han succeït en que les questions locals revestien una aguda angoixa de batalla, simbolitsats els combatents per aquell parell de lluitadors que son en Valentí Vintyró –nostre caríssim amic- i l’Errasti. A un i altre cantó guardem amistats molt volgudes. El catalanisme a Navarcles, benhauradament, té un fogar ardentíssim encés en el “Centre”, que protegeix les sortides d’aquest valent Sol Ixent que brilla amb tant expledor, está amarat d’una santa i austera exaltació per la patria nostra i d’una mena d’intransigencia de principis, que es tot puresa i cor. Quant la gent s’esporuguia, fa temps de les renovacions patriótiques regionalistes, ells, patriarcals, plens de un regust antic de fortalesa, ja havien apres de memoria tota la doctrina catalanista, en una avençada de llibertat i redempció. Catalunya té, en aquest estol escullit d’adoradors fervents, una guardia sagrada de cavallers defensors que tenen la gloria del nacionalisme de la vehemencia i de la rebeldia i un sentit –tant actual, tant convenient ara– una mica sorollós i dramàtic de la política.
Enguany, malgrat tot, a causa de les greus circunstancies que atravessém, la festa major no sigué ben digne de ses antecessors, mancant-hi aquell desbordament d’animació i gentada que és el millor atractiu d’aquests dies, sense el contingent de forasters que, com diuen els cartells molt seriament “ens honren amb la seva presencia”. Degut a n’aquesta vaga general que’ns esfereix d’engunia, a Can Fontcuberta no pogueren fruir, per no esserlos possible sortir de Barcelona, d’una orquestra de tzigans i d’algunes importants atraccions contractades que també estaven anunciades i que les circunstancies privaren de la seva vinguda. En el programa de Cal Met, d’un humorisme malaguanyat, hi tocaven “Els Forasters” –que son forasters a tot arreu, a Manresa i allá on toquen. Per cert que, en la llista de festeigs anunciats, hi havia el nom de un Orfeó nascut a Navarcles, que es un verdader model de títol castellà de Orfeons planxats de fora “Orfeónica Armonia Navarclense”
Gurmants de totes les diversions, anarem una mica a cada lloc, ostentant una grisa i abominable neutralitat, tant de moda ara. Vegerem al senyor Rector, aquest sacerdot estimat de debó, per tothom, que te una mondanitat deliciosa en la cara i en la veu que embadaleix, que sap, en bé de l’iglesia sempre, de totes les diplomacies i tolerancies fruitoses i que té un somrís digne de un cardenal benévol del Renaixement. Escoltárem, al vespre, les Serenates, entremig de la multitut, que media la valua de l’orquetra per la potencia dels pulmons del seu cornetí. I despedintnos de la joia d’un dia, curta com totes les joies vertaderes, com un goig de joventut gairebé obligat en les viles petites, ballàrem tota la nit, després d’haver anar una estona a la floreixent Escola Dominical, a sentir una d’aquelles tragedies típiques e inconfundibles de Centre Catòlic, en que’s parla sempre d’una Roseta o d’una Mercé o altres pubilles pro ni la Roseta ni la Mercé surten mai a escena.

Enric de la Serra"