Metralla, núm.24, 26 de juliol de 1907, pàgina 3.
En aquesta edició es publica una carta d'en Mauro Montané -que es desvetlla que és nascut a Igualada-, que per raons d'espai no es va poder publicar en l'anterior número (23, de 19 de juliol de 1907):
"Companys: El qu'escriu aquestes ratlles es també fill de la vostra Ciutat. Les vicisituts de la vida i del treball m'allunyaren d'ella ja fa molts anys, empro els anys ni l'allunyament han pogut fer mimvar mai l'estimació que sento per Igualada, ni esborrar el recort que guardo per la Ciutta aont he nascut.
De quant en quant, si les circunstancies ho permeten -que es lo mateix que dir, si hi ha festes i algunes pessetes estalviades- faig una visita a Igualada, empenyut pels desitjos de veure els meus parents i amichs i de poguer veure unes hores els meus recorts, sobretot els meus recorts de la infansa que no s'esborran mai.
Fará una any el diumenge vinent que'm trovaba entre vosaltres.
Celebrava aquell dia com feu cada any, lo que aquí ne diuen la «Festa Civica». Consisteix aquesta en una gran professó cívica, que organisa una entitat republicana i que va al cementiri a fer ofrena d'una corona per depositarla sobre la tomba dels republicans i lliberals que moriren en la guerra civil passada defensant a Igualada.
La festa, la vostra acció de cada any es digna de tota lloansa, l'homentatje de gratitut, de fervorós recort que dediquen en aquell dia a vostres passats mereix el meu aplaudiment més entusiasta; vos ho dich ab tota la fe de nacionalista demócrata i republicá, empro la festa de l'any passat va semblarme a mi una comedia ridícola, una parodia estrafalaria i més que tot això un sercarsme espantós.
No voldría molestarvos, estimats igualadins, ni es ma intenció burlarme de vosaltres ni de vostra festa, que com vos he dit, mereix tots els meus respectes, i que dintre pochs dies tornareu a celebrar. El meu intent es prevenirvos perque enguany no tingueu la equivocació supina de volguer que vos presideixi en la vostra manifestació; de volguer que parli ab vostres morts venerables, l'incomparable farsant, l'etern mofeta de vostre ideal republicá, el vividor Lerroux.
Volia veure a la multitut que retornaba de cumplir la seva missió i vaig esperarme a la entrada de la Plassa de la Creu, i volia al ensemps cerciorarme -ja que'm semblava impossible- que els Igualadins volguessin que aquell home presidis la seva festa.
Hi anava sí, olimpich, provocador, vermell de burgés fart, ab panamá i pressinte de colors, tirat enrera, repartint somriures lascius a les dones que abastaba ab la seva mirada de mofa i arrogant i despreciatiu -tipo de César de menor cuantía- ab tots els espectadors que trobava i que ell creia molt inferiors a la seva olímpica figura.
Sense esma de moment de conjuminar cap altre pensament, vaig pronunciar un mot: PROFANACIÓ.
Me semblava una cosa impossible que aquell home hagués pogut ser convidat, hagués pogut anar al cap de una manifestació igualadina, que camí del cementiri, confirmaria altra volta el seu respecte i la seva gratitut envers els catalans morts per la Llibertat i per la República; ell que no es altre cosa que un dèspota ab gorro-frigi, ell que no pert ocasió que no fereixi la dignitat dels catalans, i que satisfet i content de les indignitats i atropells comesos en dia i en llochs que tots els bons catalans recordarém sempre, había encare traspassat els límits del desvergonyiment insultantnos novament ab la seva inmonda baladronada en forma d'article periodístich.
¡Ah si aquells catalans, martres de les seves idees, haguessin pogut viure uns moments i sortir de la seva fossa, com vos haurian apostrofat el vostre erro imperdonable, i avergonyits de veurers devant d'auell tirá-home, haurían devallat depressa a la tomba del repòs i la quietut.
..........................................................................................................................................................................
No tinch pas cap dupte que aquest any vos haureu sapigut espolsar aquella paparra molestosa, i que la vostra festa ha devingut novament magestuosa, esplendenta de respecte i veneració.
En aquesta edició es publica una carta d'en Mauro Montané -que es desvetlla que és nascut a Igualada-, que per raons d'espai no es va poder publicar en l'anterior número (23, de 19 de juliol de 1907):
"Companys: El qu'escriu aquestes ratlles es també fill de la vostra Ciutat. Les vicisituts de la vida i del treball m'allunyaren d'ella ja fa molts anys, empro els anys ni l'allunyament han pogut fer mimvar mai l'estimació que sento per Igualada, ni esborrar el recort que guardo per la Ciutta aont he nascut.
De quant en quant, si les circunstancies ho permeten -que es lo mateix que dir, si hi ha festes i algunes pessetes estalviades- faig una visita a Igualada, empenyut pels desitjos de veure els meus parents i amichs i de poguer veure unes hores els meus recorts, sobretot els meus recorts de la infansa que no s'esborran mai.
Fará una any el diumenge vinent que'm trovaba entre vosaltres.
Celebrava aquell dia com feu cada any, lo que aquí ne diuen la «Festa Civica». Consisteix aquesta en una gran professó cívica, que organisa una entitat republicana i que va al cementiri a fer ofrena d'una corona per depositarla sobre la tomba dels republicans i lliberals que moriren en la guerra civil passada defensant a Igualada.
La festa, la vostra acció de cada any es digna de tota lloansa, l'homentatje de gratitut, de fervorós recort que dediquen en aquell dia a vostres passats mereix el meu aplaudiment més entusiasta; vos ho dich ab tota la fe de nacionalista demócrata i republicá, empro la festa de l'any passat va semblarme a mi una comedia ridícola, una parodia estrafalaria i més que tot això un sercarsme espantós.
No voldría molestarvos, estimats igualadins, ni es ma intenció burlarme de vosaltres ni de vostra festa, que com vos he dit, mereix tots els meus respectes, i que dintre pochs dies tornareu a celebrar. El meu intent es prevenirvos perque enguany no tingueu la equivocació supina de volguer que vos presideixi en la vostra manifestació; de volguer que parli ab vostres morts venerables, l'incomparable farsant, l'etern mofeta de vostre ideal republicá, el vividor Lerroux.
Volia veure a la multitut que retornaba de cumplir la seva missió i vaig esperarme a la entrada de la Plassa de la Creu, i volia al ensemps cerciorarme -ja que'm semblava impossible- que els Igualadins volguessin que aquell home presidis la seva festa.
Hi anava sí, olimpich, provocador, vermell de burgés fart, ab panamá i pressinte de colors, tirat enrera, repartint somriures lascius a les dones que abastaba ab la seva mirada de mofa i arrogant i despreciatiu -tipo de César de menor cuantía- ab tots els espectadors que trobava i que ell creia molt inferiors a la seva olímpica figura.
Sense esma de moment de conjuminar cap altre pensament, vaig pronunciar un mot: PROFANACIÓ.
Me semblava una cosa impossible que aquell home hagués pogut ser convidat, hagués pogut anar al cap de una manifestació igualadina, que camí del cementiri, confirmaria altra volta el seu respecte i la seva gratitut envers els catalans morts per la Llibertat i per la República; ell que no es altre cosa que un dèspota ab gorro-frigi, ell que no pert ocasió que no fereixi la dignitat dels catalans, i que satisfet i content de les indignitats i atropells comesos en dia i en llochs que tots els bons catalans recordarém sempre, había encare traspassat els límits del desvergonyiment insultantnos novament ab la seva inmonda baladronada en forma d'article periodístich.
¡Ah si aquells catalans, martres de les seves idees, haguessin pogut viure uns moments i sortir de la seva fossa, com vos haurian apostrofat el vostre erro imperdonable, i avergonyits de veurers devant d'auell tirá-home, haurían devallat depressa a la tomba del repòs i la quietut.
..........................................................................................................................................................................
No tinch pas cap dupte que aquest any vos haureu sapigut espolsar aquella paparra molestosa, i que la vostra festa ha devingut novament magestuosa, esplendenta de respecte i veneració.
M. MONTANÉ
Juliol 14 de 1907."