Sol Ixent, Any V, juliol de 1916
Festa
Major
Veus
aquí un nom que inclou una gran part de les tradicions dels pobles. Tots els
pobles tenen una festa més gran, una festa que més solemnisen i aquesta se’n
diu Festa Major.
Si
fullejam el llibre que l’història del poble, trovarem que la tal festa que’s
dedica a un Sant o Santa, o bé a la Verge Maria, és en commemoració d’uns fets
desgraciats que passaren, que la Verge o Sant que’s venera serviren d’intermediaris
entre’l Cel i’ls homes per a calmar la peste, la secada, la guerra o la misèria,
que aclapararen a nostres avant-passats.
Antiguament,
les famílies que aquesta diada convidavens als seus parents i amics ausents, i
tots junts pregaven amb ferma devoció per a que no tornessin aquells temps
calamitosos. La devoció s’anava mantenint, i, si es por dir, aumentava. La
diada de la Festa Major se creia diada de gracia. Aixís es que en gran escala
es veien els esposos que tenien son fill a les armes o bé malalt; els qui
tenien desgracies d’interessos; els qui passaven alguna de les mil miseries de
la vida, estimar fervorosament les Relíquies, i caient de genolls a sa
presencia, amb ardenta i devota pregària demanar llur intercessió davant de Deu
per ses necessitats. Els favorescuts del Cel eren nous apostols qui propagaven
arreu els beneficis rebuts.
La
Festa Major d’aquell temps era essencialment religiosa. Això no vol dir que
tohom, segons les seves forces, no procurés tenir una bona taula preparada per
a obsequiar als forasters i a sí mateixos. Quan havien ben dinat, ja cap al
tard, després del Sant Rosari, els pagesos acompanyaven als seus a visitar ses
finques i l’s industrials ses industries. Tornant d’aquestes visites, a sopar,
mentres arrivava la fosca portant el flamareig de les teieres preparades als
carrers. I a la claror de les alegres fogueres, els jaios baixaven el porronet
de vi bo, el plat de les nous i’l pa moreno amb que obsequiaven als coneguts.
Després, tots a ballar la sardana al voltant dels focs, amb ample rotllo, que
des del batlle fins a l’últim veí tothom hi cabia. Tot era amor i pau. ¡Beneida
festa major, be’n poguessis ser tornada! ¡Quina diferencia d’avui a ahir! Si
ahir ne deien Festa Major, avui ne podríem dir pesta major. I,al meu petit
entendre, tot prové d’haverse localisat les diversions profanes.
La
cobdícia dels explotadors d’aquests centres han portat les divisions als
pobles; ells, per sos profits, han portat els partits a on quasi mai s’haurien
conegut; ells han criat l’odi en els veins d’un mateix poble; ells han fet que
la Festa Major, en comptes de ser una festa de pau, alegria i germanor, ho
sigui d’odis i rencunies, no sols entre uns mateixos veins, sino entre amics i
parents i fins entre germans, pares i fills; ells han fet que poguent ser una
gran Festa, amb una i sola bona orquesta, se’n hagi de tenir una per cada
bando, triplicant o quadriplicant el gasto que se’ls hi presenta per la
competència que a pesar de tot volen fer sos fills, i d’altres per haver de
seguir la corrent, com el cas que us citaré: “Un pare tenia un fill ferit a l’Hospital
de Melilla, el soldat demanà diners al seu pare. Aquest, qui no sabia escriure,
digué a l’altre fill que tenia a casa: -Escriu-li que fins passada la Festa
Major no pot ser, perqué per a fer la competencia als de l’altra banda, hem
hagut de llogar una orquesta (que anomena) que ‘ns costarà molts diners, i no
podríem pagar.- Al cap de pocs dies se rebia contesta del ferit, dient: Ben
fet, germà. Sobre tot feu-los la competència; no’ls deixeu respirar”.
El
mal més greu és que en molts pobles les autoritats també segueixen el mateix
rumbo. Els qui haurien de donar llum, donen fum. En comptes d’anar unides i
compactes, que és el modo d’ésser fortes i exemplars, van dividides i són
migrades, estant a la eventualitat del vent més dolent que les bufa.
Per
amor de Deu, per amor a la economia i pau dels pobles, és necessari posar-hi
fre an aquest desgavell. No vull pas dir tornar a lo que era avants, pero
normalisar-ho sí que entenc pot fer-se. Les autoritats eclesiàstiques, civils i
judicials dels pobles són les que han de regir i governar als seus veïns; i per
a aquest govern sigui profitós, té d’anar aparellat de l’exemple. Aixís de pura
necessitat serà que aquestes vagin juntes, compactes, que no les mogui cap més
vent que’l de la raó i la justícia. Aixís seran fortes, fent aquesta fortalesa
que’ls veins se tornin subdits imitadors de ses bones obres. Vindrà la Festa
Major, i units a l’Iglesia i units al ball tornarem a fraternisar, i els pobles
recuperaran pau, economia i benestar. Les famílies la esperaran amb joia, a
tothom auxiliarà, i fugirà lo de molts que dita Festa es pesta, que tots amb
armonia celebrarem la Festa Major.
Lluis
Solervicens
