Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, Any XXXI, núm.181, agost-setembre de 1935, pàgines 298-299.
"La fi de Sant Benet de Bages
Una vida mil·lenària tota escolada en la més dolça suavitat té
una fi violenta, dissortada.
La comunitat de Bages, des de la seva anexió a Montserrat,
és constituida generalment per religiosos vells, que busquen en la
solitària reconada del Llobregat el repòs de llargs anys d'energies
esmerçades en el culte de la Verge Moreneta, i l'oblit total del
món, del qual tan desprès està el monjo benedictí. En venir la tempestat
del 1835, a Sant Benet hi ha una llarga dotzena de religiosos,
meitat catalans, meitat de l'altra part de l'Ebre, presidits per
l'abat Fra Bernat Garric, tan enèrgic com bo, el qual ja en els crítics
anys anomenats constitucionals (1820-1822) ha menjat el pa de
la persecució en la presó de Barcelona, i sap com són de verinoses
les revoltes d'aquell temps. Entre els altres monjos hi ha l'octogenari
P. Agustí Bragado, afectat a arxius i coses velles, i fa poc ha
traspassat el P. Maure Ametller, el prestigi musical del qual devé
vinculat amb la tan famosa Salve de Montserrat.
Que la pau és cada volta més efímera i el temporal més imminent
ho llegeixen els cenobites en els successos de França que
porten el destronament de Carles X (1830), i en els d'Espanya en
el traspàs de Ferran VII (1833). Tenen constantment el peu a l'estrepi
els ulls en el camí de la fugida, per a un segon èxode semblant
al de l'època constitucional. Una cosa d'aquest és enganyosa:
ha anat seguit de l'arc de Sant Martí d'una sèrie de disposicions
que han tornat les coses al seu lloc primer.
Refiats, sens dubte, d'això els monjos bagians, curen solament
del més elemental: l'urna de Sant Valentí, que és el tresor sense
preu de l'abadia, uns feixos de pergamins, cartoral autèntic de la
casa, amagats probablement per mans religioses a la veïna masia
de la Carrerada, i quelcom més de l'utillatge cultural.
Mentre són posats a segur aquests sagrats objectes, arriben a
Bages les primeres alenades de l'huracà de foc i sang esclatat dies
ha a Reus i darrerament a Barcelona. La comunitat es congrega
espaordida entorn de l'abat, el qual, afectant una serenitat difícil
i sense poder dissimular la pal·lidesa del seu rostre i el desmai del
seu esperit, reparteix als bons germans el numerari comú de la casa, i els obre totes les portes que poden conduir a un refugi.
Mes ai! els peus són lligats d'esglai, i no saben caminar, i les ombres
prematures d'aquell vespre esborren tots els camins.
L'abat Garric es fa escàpol camí de França, els altres monjos,
uns, com el citat P. Bragado, tenen temps just d'arribar a Manresa,
i altres, com el prior P. Planas i el P. Guitian, que probablement
són els darrers d'abandonar el sant casal, en sortir-ne el capvespre
del dijous 30 de juliol en un carruatge facilitat per la Fàbrica
del Pont, quasi al llindar de la porta són escopetejats per un
escamot de revoltosos, que deixen ferit de la cama el prior i amb
fortes contusions al cap el seu company.
D'aquesta hora endavant el monestir és del poble, de la gent
veïna que hi acut a rua feta per contemplar el desolament d'aquella
fortalesa històrica, el prestigi de la qual s'acaba de desmoronar, i
per omplir la falda del bé de Déu de queviures i utillatge domèstic
de què la troba proveïda.
Els monjos no tornen més a l'abadia, feta excepció del boníssim
P. Planas, el qual, no sabent deixar aquests contorns, es queda
a fer durant llargues anyades, fins a la mort, el servei parroquial
de la veïna capella de Sant Genís de la Vall dels Horts. L'urna
preada de Sant Valentí, passant per un èxode d'ocultaments llastimosos,
és portada triomfalment al temple parroquial de Navarcles
l'any 1866. La tan valuosa documentació de l'arxiu, part és perduda
per sempre, i part és recollida en l'arxiu de Fiances, en la
Biblioteca Provincial Universitària i en domicilis particulars. I els
murs plorosos, que han contemplat mil anys el curs religiós, social
i polític de la terra, passen de mà en mà, com un tresor fatídic, en
espera d'uns temps, d'una època social en la qual ells puguin fer
novament el paper que de justícia els pertoca.
FORTIÀ SOLÀ, PREV."
