El Nandu de Llofriu, Any 2, núm.40, 23 d'agost de 1923, pàgina 10.
"El dir de la gent
L'Agneta era una de les pagesetes més xamoses i eixerides del poble de Navarcles, proper
a la nandulandesca població de Manresa. Cuidava els porcs del mas de can Puig i era l'admiració i l'encís de tots els que la coneixien.
En Quel, el mosso de la masia de la Torre, li
tenia l'ull clavat. Cada tarda, quan la trobava
pel camp, li tirava alguna floreta. Encara que
al principi la gentil pageseta es mostrava un
xic esquerpa, no trigà en veure amb bons ulls a
n'en Quel, que era guapàs, bon mosso i havia servit al rei a Barcelona, cosa que, com ningú ignora, constitueix per un pagès un segell d'alta
distinció. Primer, l'Agneta es deixà fer algun
petonet, cast al principi, apassionat més endavant, ardentment eròtic més tard. Després ja li
permeté certes aproximacions que finiren aviat
amb unes maniobres tàctils que l'innocent Agneta desconeixia fins allavors i que quan en
Quel les hi practicava despertaven en ella sensacions tan delicioses com desconegudes.
Aviat en Quel, proseguint aquella iniciació,
li anà explicant una terminologia que l'Agneta
ignorava completament. Li contà com s'en deia
d'aquell joc a que ella fins allavors no havia
jogat; després li assegurà que allò no li havia
de fer cap por, perquè era inofensiu, i després li
féu sapiguer el que era el nandu, cosa que va satisfer tant a l'Agneta que en Quel, per acabar-la de contentar, tingué de posar-li a la mà, amb
gran il·lusió i alegria de la noia, que mai hauria
cregut que fos tan gros i de finor tan sedosa.
Per fi, una tarda de juliol, en Quel conseguí
ajaçar a l'Agneta en un paller, i allí fruir ampliament, definitivament, d'aquella virginitat que
es rendí a l'hora de la posta de sol, quan canten els ocells i al lluny toquen les campanes de
l'església. L'Agneta, verge ruda, potent, complerta, senti un desgarrament dins les seves entranyes com si li partissin el cos. Llençà un crit
d'espant i de dolor, ofegat per uns petons de
foc, i aviat una sensació molt més ardent, molt
més dolça, molt més divina que la que fins allavors li havia recorregut la seva espinada potent i jove, l'inondà tot el cos.
... I quan l'espasme els havé rendit a tots dos,
l'Agneta, els ulls encara extraviats, la roba en
desordre, el cos adolorit per la forta sotregada rebuda, contemplà els munts de palla on havia deixat d'ésser verge per ésser gosadora i digué:
—Manoi, Quel! Tu que deies que no tingués
por, que les palles no feien mai mal...
—I encara ho dic!
—Però si tinc tots els ossos cruixits!
—Això és que entre la palla hi devia haver
algun samaler!
P. PET"
