Navarcles
Sa etimologia i monastir
"El malaguanyat filolec català M. Joan Segura, fundantse amb un text de la col.lecció 763 de Marca Hispànica, de data any de 819, que parlant de les possessions de la Seu d’Urgell hi inclou entre altres, a Navarcles “cum curte Navarchii”, que tradueix “amb la cort de Navarqui”, fa la deducció de que Navarcles prové del nom patronímic de son posseedor, que’s deien Navarchins, derivat de Navarchus, com Marciu de Marcus; amb el temps se va diminutisá i de Navarcus se feu Navarculus, català Navarcol, femení Navarcola, plural Navarcoles, per contracció Navarcles.
Navarcles, doncs, es un nom patronímic, femení plural. Unes dones anomenades Navarcles devien ésser les propietaries del lloc ont avui està aquella població. Fins aquí en sintessis el raonament de M. Segura. Més crec convenient fer notar que la paraula curte, del llatí curtis, no correspont de cap manera a la significació cort, que sembla se l’hi dona en la traducció transcrita; sinó que significa horta, corriol, llogaret, etc. i correspont al cortijo castellá; s’empleia amb una paraula dit mot com se despren de la lectura d’escriptures antigues, ja que expressar llocs de regadiu, ja també per denotar pagesies i colonies agrícoles o aplec petit de cases.
Navarcles, sia qual-se-vulla son origen etimològic, estotja una de les joies més preuades de la nostra Catalunya, el célebre monestir de Sant Benet de Bages, un dels més antics d’Espanya. No se sap d’una manera certa la data de la erecció d’aquell solemne monument aixecat per nostres avant-passats a la fe i a la patria, perque son arxiu, que contenia escriptures i documents d’un valor arqueològic inapreciable dels segles IV i V, fou reduïda a cendres, aixís com també part del convent, en la invasió francesa i posteriorment, en els luctuosos successos del any 35. No obstant, atenent que son fundador, el noble Sala, comprà a diferents posseedors els terrenys ont s’aixeca la celebre Badia, per los anys 958 a 960 i que sa primitiva esglesia fou consagrada en 972, entre aqueles dugues dates deu col.locar-se la fetxa de sa construcció. Hi dit primitiva esglesia, perque la actual no es pas la primitiva, que induptablement tingué la mateixa fi de gaire-bé totes les de Catalunya, que foren cremades en les varies invasions serraïnes tan freqüents allavors, i principalment en la més temible de totes, la de 986, comanada per el ferotge capdill alarb Almanzor. Sa volta apuntada i son creuer amb cimbori, indiquen clarament que sa construcció no es anterior al segle XI en que s’adoptà definitivament la volta en les esglésies per a evitar les cremes, que tan sovintejaren en aquells calamitosos temps; i per aixó les actes de consagració de les esglesies, tan rurals com de les ciutats, cai mai se descuiden de fer constar que feien aquella perque la anterior fou cremada i destruïda en la invasió serraïna. “Diruta et combusta fuit in infestationes paganorum” es la frase, que més s’estila. Lo millor de ella es l’absis, que restà desfigurat al construir-hi posteriorment la cripta, aixís com el presbiteri i la portalada adornada amb belles columnes i capitells d’un modelatje pulcre i finissim, figurant escenes del Apocalipsis. La cripta es evidentment obra posterior a la erecció de l’església i data de mitjans del segle XVII; fou construïda per enterrament exclusiu dels abats i monjos, quals sepultures han desaparescut, aixís com també moltes del claustre i altres indrets del monestir, ont uns hi cercaven la pau de sa ánima en vida i altres la de ses despulles corporals en mort; i allà s’hi veuen encare les sepultures del noble Sala, fundador de la Badia, dels comtes de Calders, de Huc i de molts i molts altres.
De sos magnifics retaules, venerables imatjes, belles cadires abacials i de tantes i tantes joies que estotjava, no’n resta res, la cobdícia més desenfrenada, unes voltes, i altres la ignorancia, tot s’ho han emportat o bé destruït. Realment fa fonda pena el visitar aquelles venerables runes, que encare sembla que retrunyen les dolces i belles salmodies monacals; sobre tot sembla escoltar-les encare al llegir en el llintell de la porta choral el verset del salm 46 Psalite Deo sapienter; i que per ses ombrívols i solitaris claustres s’hi veuen passejar-se amb gravetat religiosa aquells venerables monjos que, per espai de mil anys foren devots moradors i guardians. Son claustre es una joia del art del segle XIII, rublert de capitells d’un gust artístic exquisit, ont s’hi veuen cisellades fulles d’acantiu, amb uns i escenes escripturades amb altres, principalment apocalíptiques; n’hi ha un de molt notable que representa el bateix d’un infant. De capitell no n’hi ha cap d’igual i segons la tradició, cada monjo degué proporcionarne un, cisellat amb motiu diferent i amb pedra de son poble natal; no esbrinaré la certesa d’aqueixa tradició; pro lo cert es que estan construïts amb pedra de diferent procedencia. Tot aquell magnífic monument hauria acabat d’enrunar-se i desaparéixer, a no ser un enamorat del art, el notable artista Josep Casas, son propietari, qui amb zel digne de tota lloança, ja fa set anys que procedeix a sa restauració; i té l’intent de retornar-li sa forma primitiva.
Pere Rimblas, Sch. P."
