Butlletí de la Associació d’Excursións Catalana, Any V, núms.40-41, gener-febrer de 1882, pàgines 17-22.
A la secció “Secció de Publicació”:
“EXCURSIÓ PARTICULAR A S. BENET DE BÁGES.
(De Manresa á Sant Fructuós de Báges hi ha quatre kilórnetres, ó sía mitj-hora de tartana. De Sant Fructuós á Sant Benet, tres kilómetres: mitj-hora á peu.)
Poch després de haver sortit de Sant Fructuós, seguint la carretera de Manresa á Vich, se deixa aquesta carretera, s’ pren un camí de carros á la dreta y, passant per entremitj de vinyas, de aquestas vinyas quin producte tanta fama ha donat al plá de Báges, s’arriva á una estreta messeta; s’atravessa aquesta y, al arribar al altre extrem de la meteixa, s’ disfruta de un cap de vista molt pintoresch.
A la esquerra, y extenentse per lo vessant esquerre del Llobregat, se veu lo lloch de Navarcles, quin vell pont de pedra lo posa en comunicació ab la carretera de Vich. En la vara dreta, y frente á Navarcles meteix, hi ha una gran fábrica de teixits y filats. Als meus peus y en frente de mí hi ha los dos vessants del riu coberts de vinyas fins á perdrers de vista. A la dreta, lo estret pont de fusta que posa en comunicació lo lloch de Navarcles ab la gran fábrica de Isidro Puig y Companyía, aquesta meteixa fábrica, y, á l’ombra d’ella, las modestas y negrencas runas del antich monastir de Sant Benet, quina quadrada torre s’enmiraIla en las ayguas del Llobregat.
La vista de aquestas runas inspira una profunda tristesa. Avans de construhirse la fábrica que avuy las cubreix ab son ombra gegantesca, aquest lloch devía ser molt solitari, y, á pesar de las vinyas y de la petita horta que l’ rodeija, devía tenir certa cosa de feréstech y selvatje.
¡Quín contrast forman aquestas runas ab la fábrica á quin peu se troban!.
A un costat las vellas parets del edifici antiguament consagrat al retiro y á la meditació; á l’altre, la inmensa massa entre quinas parets rublertas de quadradas oberturas domina sols lo traball; allí lo modest campanar quadrat quinas campanas venían á recordar á l’home qu’en aquell apartat recó de mon hi havía qui pregava per ell; aquí la rodona y atrevida ximeneya, quin panell de fum recorda á tots l’activitat dels fills de la nostra terra; á una part las pregarias, á l’altra lo traball.
Allí, en un petit grapat de terra, se véuhen reunidas las runas del ahir, la vida del present, la esperansa del demá.
¡Demá!. ... ¿Quí sab si demá mirarém ab ulls de llástima las runas de la fábrica, com hi mirém avuy las runas del monastir? ¿Quí sab si nostres nets nos planyarán per nostre enderreriment, com nos planyém nosaltres del enderreriment dels nostres avis?
Fent aquestas reflexions baixo la pedregosa costa.
Lo monastir de Sant Benet que, vist de lluny, si no fós per son campanar, ningú diría que fós altra cosa que una gran casa de pagés; vist de aprop, comensa á caracterisarse. La petita portalada bisantina de son iglesia, ab tres columnas per banda, ab sos capritxosos capitells tant sobris de adornos, ab sos archs concéntrichs y l’estret finestral que hi ha damunt d’ella, nos díuhen desde luego que aquest monastir se remonta quan menos al sigle X.
Desgraciadarnent la porta está tancada y las claus se troban en poder de son propietari, lo senyor Sanromá, que resideix á Manresa.
Entro per una porta que s’ troba á la dreta de la iglesia y, passada la entrada, penetro en un pati quinas groixudas parets de pedra picada presentan algunas oberturas. Dúas de aquestas son dos triples finestrals gótichs, per cert molt posteriors á la fundació del monastir. Góticas son també las arcadas de dúas salas quins trespols s’han ensorrat, lo meteix que llurs sostres, que presentan evidents senyals de haver sigut emplafonats.
No volent haver fet mon viatje en vá, busco la entrada del claustre donant voltas per las runas, quan la sort fá que trobi un vell que se m’ofereix, á servirme de guía. Sortím del monastir, fem lo tom de la iglesia, entrém en un hort, y, per una porta petita, penetro en lo claustre.
Aquest n’es molt petit. Cada una de las quatre alas se compon de dos grupos de archs, compost de tres archs cada un, sostinguts per dobles columnetas. Aquestos archs son baixos y molt ben proporcionats. Los 64 capitells que coronan sas columnas cilíndricas son tots diferents y á qual més capritxosos, haventni alguns de verdaderarnent artístichs. Lo gruller de son traball me fá creurer que aquest claustre n’es molt anterior al de Santa María de Ripoll.
En las parets del claustre hi ha alguns ninxos hont devía haverhi sepulcres. Tres de aquestos, y un d’ells plé d’ossos, se conservan encara y estant quasi completament coberts de inscripcions góticas que lo poch temps de que puch disposar me impedeix copiar. Un de aquestos sepulcres está sostingut per dúas dobles columnetas. En lo naixement de la volta y damunt del que acabo d’esmentar, n’hi ha un altre de quadrangular tapat ab una llosa horizontal que forma com una cornisa. Las llosas dels tres sepulcres que quedan en los ninxos son triangulars.
Aquest claustre n’es empedrat de petits palets arrodonits formant diferents dibuixos, lo meteix que las entradas de algunas casas de pagés de uns dos sigles enrera.
Per las escletxas de la porta que desde l’ claustre comunica ab la iglesia, veig alguns capitells de aquesta, capitells de molt mal gust y que m’ semblan sobreposats y molt més moderns que l’ conjunt del edifici.
Al costat de aquesta porta y en la porta del cor en lo claustre del primer pis, que res té de particular, hi ha una senzilla pica de marbre blanch, sostinguda per una má oberta, que conté la següent inscripció:
PETRUS FRIGOLA ABBAS. MDLXVIII.
Sortint del claustre, descanso un moment á l’ombra de las parets de la iglesia, sentat damunt de uns trossos de sepulcre que, segons sembla, continguéren las despullas mortals de Salla y sa muller Ricardis, fundadors de aquest monastir, morts á principis del sigle XI.
La pica que serveix pera omplir d’aygua lo gran depósit del hort, lo meteix que un’ altra pica que hi ha en lo fons de aquest depósit, son també dos sepulcres; mes aquestos son sencers, faltant'hi sols las llosas que’ls cubrían.
Després de haver descansat, passo l’ Llobregat per lo pont de fusta de la fábrica de Isidro Puig y Companyía y m’ dirigeixo á Navarcles, que sols dista un quart d’hora del monastir.
Lo lloch de Navarcles que, lo meteix que Sant Fructuós, forma part del plá de Báges, té uns dos mil habitants. Sos edificis res ténen de particular, mes en sas botigas, en son café, per tot s’hi veu lo progrés que poch á poch se realisa en tots los pobles de Catalunya y que tant per damunt los posa dels pobles de Castella.
En lo café de Navarcles, que res té qu’envejar als mellors cafés de Gracia, hi ha un bon piano vertical y, lo qu’es més, un bon pianista, qui es al meteix temps mestre de piano y de cant de una munió de noys y noyas.
L’únich qu’he trobat á Navarcles verdaderarnent detestable es l’hostal y, més encara que l’hostal, l’hostalera, qu’es la dona menos á propósit qu’he conegut pera atraures parroquians.
Preguntantli jo per qué tractava á tots ab tants pochs modos, m’ha contestat:
-Aquí no hi ha més hostal que aquest, y, vulgan ó no, tots ténen que venir aquí.
Aixó pinta lo seu génit.
Mes en cambi la cafetera se m’ha ofert á ferme bon menjar sempre que vulga, avisantla sols ab dúas horas de anticipació.
En lo meteix café hi ha un gran local que tant aviat serveix de teatro com de sala de ball.
A las dúas de la tarde prench la tartana de Vich, á las dúas y mitja arribo de nou á Sant Fructuós [Lloch de uns 1,200 habitants, dedicats exclusivarnent á l’agricultura], quina iglesia del sigle XVII no té res que cridi l’atenció, y á las cinch y mitja de la meteixa tarde prench la tartana de Manresa á Sallent, arribant á n’aquesta vila una hora després, no sens comparar ab orgull lo estat de avens y benestar dels nostres pobles de la ribera del Llobregat, ab l’estat de miseria y atrás dels pobles de las rocosas riberas del Tajo en la provincia de Guadalajara.
Sallent, 22 de Juliol de 1881.
CELS GOMIS.”
